El transformisme de Puigdemont
El gir a l’esquerra de l’expresident pot semblar desgavellat, però sap per on bufen els vents i a Catalunya tot s’hi val quan es tracta de posar a parir l’Estat
La nit del 14 de febrer, mentre la seva gent celebrava la victòria de l’independentisme, Carles Puigdemont arrufava les celles a Waterloo. No només perquè Laura Borràs arribava en tercer lloc, darrere de Salvador Illa i Pere Aragonès. El seu posat torbat obeïa a altres raons. Que Junts per Catalunya recollís un dels pitjors resultats del nacionalisme conservador no li treia el son. Ni tan sols la humiliació que suposava quedar al darrere dels venedors de pàtries d’Esquerra Republicana. Com sempre, o gairebé sempre, ell ho tenia tot previst. En cas d’haver guanyat, la victòria hauria sigut seva. Al perdre, la derrota era de Borràs, la candidata que ell no va voler mai. Llavors, ¿per què arrufava les celles l’expresident? Perquè l’esquerra obtenia 83 diputats, una cosa que no havia passat mai. Per molt atrabiliària que sigui, la suma dels escons d’esquerra (o que es consideren així: el PSC, ERC, la CUP i els comuns) sumava 22 diputats més que el 2017.
¡Tot a babord! Puigdemont va fer una crida a la seva gent a fer front a la mala mar virant l’embarcació de manera que els vents que bufaven els fossin favorables. Borràs ho va tenir més fàcil que d’altres, perquè durant la campanya ja havia explicat que era més d’esquerres que Illa; Elsa Artadi va haver d’esborrar uns quants tuits compartint idees polítiques amb Xavier Sala i Martín, el més neoliberal dels economistes catalans, i Joan Canadell es va sotmetre a una sessió de morfing per fer oblidar la seva condició de seguidor de Donald Trump. Amb el gir, Puigdemont matava tres ocells d’un tret. Enfangava la investidura a Aragonès, amarrava la CUP a la seva popa i sembrava zitzània en les files dels comuns. Si sortia bé, tancaria el pas a les temptacions pecaminoses de Joan Tardà d’explorar altres rutes que condueixen a mons desconeguts i, si tot se n’anava en orris, caldria repetir eleccions amb una Esquerra sense nord i sense el PDECat. ¡Bingo!
El transformisme esquerrà de Puigdemont pot semblar forassenyat tenint en compte que ell és una criatura de Jordi Pujol i que va arribar a la presidència de la Generalitat de la mà d’Artur Mas. Però l’expresident sap veure per on bufen els vents. Almenys, a curt termini. L’empresonament innecessari d’un raper li va oferir una oportunitat imprevista. Utilitzaria Hasél a Catalunya com ha utilitzat Valtònyc a Bèlgica. Els seus el podien haver advertit que el raper de Lleida no és un àngel, i que havia amenaçat l’alcalde de la ciutat de fotre-li un tret, o «una ganivetada a l’abdomen», però no ho van fer. Per insospitades que siguin, les decisions del cap sempre són encertades. La CUP s’encarregaria de recordar a Illa que l’esquerra de veritat no estava amb ell, sinó en contra, i a ERC que el carrer continuava vigilant. Els contactes que Puigdemont manté amb els cupaires li van assegurar que això seria Troia, i ell va pensar que allò de la ganivetada a l’abdomen de l’alcalde quedaria en res, davant l’atac a la llibertat d’expressió que suposava el seu empresonament. A Catalunya, tot s’hi val quan es tracta de posar a parir l’Estat. Hasél afirma que res és possible dins de la llei. L’independentisme més irredempt, també. I tot i que els objectius del raper siguin uns altres, l’important és aquesta coincidència. Una pancarta exhibida a la Via Laietana ho resumia d’aquesta manera: «Ens heu ensenyat que ser pacífics és inútil». Un lema procedent de la Revolució dels Paraigües de Hong Kong que va fascinar tant Puigdemont que pròxims seus van visitar l’antiga colònia britànica. Un malnom perfecte. Un paraigua sota el qual caben els emprenyats per la impotència del procés i els joves fastiguejats de la política. I així va ser com Barcelona es va omplir de fogueres i de fum. La factura de la maniobra i les seves conseqüències polítiques són conegudes. Puigemont va aconseguir acorralar ERC al racó del quadrilàter on es juga la investidura –Aragonès va tardar sis dies a donar suport als Mossos–, va estar a un pèl de desestabilitzar el Govern de Sánchez, va esborrar dels titulars la proposta formulada per Salvador Illa d’un govern progressista, i va tornar a fer malbé la imatge d’Espanya, en vigílies de la votació del Parlament Europeu sobre la seva immunitat. ¡Bingo!
L’empresonament innecessari d’un raper li va oferir una oportunitat imprevista. Els seus li podien haver advertit que el raper de Lleida no és un àngel