Virtuts d’un Govern minoritari
Un Executiu d’Esquerra i comuns amb suport socialista afavoriria la governança
Els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya donen lloc a dues possibles coalicions mínimes guanyadores. Una majoria d’esquerres formada pel PSC, ERC i En Comú Podem i una majoria independentista integrada per ERC, JxCat i la CUP (no contemplo la incorporació dels comuns per tractar-se d’una coalició sobredimensionada i incompatible ideològicament). Ambdues presenten problemes que posen en dubte la seva viabilitat. La primera, perquè els dos principals aliats potencials, el PSC i ERC, han dit per activa i per passiva, però no per perifràstica, que no pactarien l’un amb l’altre, i fins i tot ERC ha subscrit un acord amb la resta de partits independentistes ratificant aquesta negativa.
La segona presenta dos problemes majors. D’una banda, l’escassa predisposició de JxCat a cedir a ERC la vara de comandament en el lideratge de l’independentisme després de la seva victòria en escons per un escàs nombre de vots. Cedir el lideratge implica cedir la presidència de la Generalitat i que Pere Aragonès deixi de ser vicepresident amb funcions de president per ser president de debò. També implica redistribuir conselleries i nombrosos ens públics, entre els quals la direcció de TV-3 i de Catalunya Ràdio. Però sobretot implica que Puigdemont passi el testimoni i accepti una posició subordinada a Junqueras com a líder moral de l’independentisme i assumeixi, en conseqüència, una devaluació de l’exili i del legitimisme. Al cap i a la fi, si aquest Govern es formés deixaria de ser el president destituït pel 155 a qui no van deixar recuperar el seu càrrec i es convertiria en un expresident derrotat en les urnes.
De l’altra, la interpretació que fan cadascun dels partits del significat que l’independentisme hagi superat el 50% dels vots. És coneguda l’aposta d’ERC per la via ampla que implica negociació i pacte amb el Govern d’Espanya, que exigeix temps per anar ampliant la base i que posposa sine die la celebració d’un referèndum. Per a JxCat superar el 50% implica assumir el mandat de l’1 d’octubre i aixecar o reactivar, depenent del dia, la declaració d’independència i mantenir l’escenari de confrontació amb l’Estat. Per a la CUP, l’1 d’octubre va ser un exercici de desobediència civil i institucional, però l’absència de reconeixement internacional exigeix la celebració d’un nou referèndum com a mínim el 2025. Aquestes desavinences amenacen la possibilitat d’acord i incentiven sobretot JxCat a intentar llançar de nou els daus en una repetició electoral que li permeti mantenir la resta constant durant uns mesos, i per tant la seva primacia. Ja d’entrada, i per
Els objectius del PSC i ERC són conciliables, tot i que per admetre-ho farà falta una segona volta electoral
evitar la coartada de JxCat, ERC ha anunciat sense gaire detall que aquesta ha de ser la legislatura per preparar un nou referèndum. A saber.
En el pla teòric també hi ha l’alternativa d’un Govern minoritari. Aquest tipus de governs –malgrat la mala fama que arrosseguen, perquè es diu que duren menys, són poc efectius i tenen una capacitat limitada per emprendre grans iniciatives polítiques–, són molt habituals en els sistemes amb elevada fragmentació partidista i tenen nombroses virtuts, sobretot en sistemes de govern multinivell com l’espanyol, com bé ha explicat Bonnie Field a Por qué funcionan los gobiernos minoritarios. Els governs minoritaris incrementen la qualitat del debat polític, enforteixen el Parlament i potencien la representació, i també poden tenir un alt rendiment per la seva capacitat per aprovar lleis i per gestionar reptes polítics concrets, sobretot si s’afavoreixen la governança multinivell gràcies als intercanvis entre arenes polítiques.
Aquest seria el cas si el PSC –a pesar de ser la primera força política a Catalunya, però tenint en compte que els socialistes (amb Podem) governen en minoria Espanya, la seva arena política prioritària–, es plantegessin recolzar ERC (i En Comú Podem) a Catalunya a fi de garantir-se la governabilitat a Espanya i d’avançar en la resolució del repte polític que és el conflicte català. Avui, el PSC i ERC es veten mútuament. Els seus objectius són molt diferents, però perfectament conciliables, encara que per reconèixer-ho farà falta una segona volta electoral. Vet aquí la perífrasi.