Esportistes discriminats

Des que tinc memòria he estat envoltat d’esport i oci. Vaig estudiar CAFE (Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, no INEFC) i soc director de lleure. Fa més de 20 anys que em dedico a l’àmbit de l’esport i l’oci, i desenvolupo la meva tasca a l’Associació Esportiva Thos i Codina de Mataró. Des de petit, sempre he sentit com es destacava la tasca integradora, cohesionadora i educativa de l’esport i l’oci, una cosa que em mostrava que la meva societat apostava per això i ho valorava com una manera d’educar, d’aportar benestar físic i mental i de contribuir al desenvolupament personal de nens i nenes.

A mesura que he anat creixent i he anat veient la realitat del que es diu respecte del que es fa, he comprovat que existeix una doble moral que em produeix indignació i rebuig cap a, sobretot, la situació que estem vivint. Al principi, el món es va aturar, també en el cas de l’oci i l’esport. Una vegada es van aixecar les primeres restriccions, el primer que va tornar va ser l’esport professional, la qual cosa es pot entendre perquè és una professió i hi ha interessos econòmics. Però ¿què va passar? Que els futbolistes tenien accés a PCR cada tres dies, mentre que, en aquell moment, els sanitaris de primera línia no el tenien. Fa pensar, ¿oi?

Una vegada es va iniciar el curs, amb la segona onada es va decidir que totes les activitats esportives i educatives extraescolars quedaven suspeses, exceptuant les professionals i d’àmbit nacional. Aquest fet va ser molt greu, ja que discriminava els esportistes entre professionals i no professionals i provocava que, segons el nivell que tinguis en aquesta societat, puguis fer esport o no.

n