‘Hamnet’ Maggie O’Farrell Traducció Marc Rubió / Concha Cardeñoso L’Altra / Asteroide 369 / 334 pàgines. 23,95 €
Any 1596. Un dia vergonyós de finals d’estiu, una nena sent que li puja la febre fins a l’al·lucinació i es fica al llit. El seu germà bessó descobreix espantat que no hi ha ningú a casa i recorre la vila sencera demanant ajuda. L’acció transcorre a Stratford-uponAvon, la localitat on suposadament va néixer William Shakespeare.
Així arrenca Hamnet, una novel·la que insufla vida a dos fets fefaents en la biografia, sovint obscura, de l’incontestable poeta i dramaturg anglès: la mort d’un fill de Shakespeare anomenat Hamnet, en l’any i lloc esmentats, i la culminació, tot just un lustre després, de la tragèdia titulada Hamlet. Els dos noms, Hamnet i Hamlet, eren intercanviables en els registres parroquials de l’època, segons s’indica als epígrafs. ¿Hi hauria la possibilitat, doncs, que el Bard d’Avon hagués transformat l’esquinçadora pèrdua en la millor de les seves obres? Aquesta és la fabulosa hipòtesi, l’aventura literària en la qual s’embarca l’escriptora britànica Maggie O’Farrell (Coleraine, Irlanda del Nord, 1972) en la novena de les seves obres. Paraules importants.
No obstant, amb la seva habitual intel·ligència narrativa, l’autora se treu de seguida de les espatlles el pes granític de Shakespeare. A ell s’al·ludeix com «el pare», «el marit», «el fill» o «el preceptor de llatí»; mai pel seu nom o cognom. A més, el dramaturg, com una llum difusa, apareix i desapareix en absències prolongades pels menesters amb la companyia de teatre, a Londres, a dues hores a cavall. La força motriu d’Hamnet s’encarna en la dona –Anne o Agnes Hathaway en la realitat—, a qui O’Farrell dibuixa com un esperit lliure, molt unida a la naturalesa, amb un olfacte i intuïció gairebé sobrenaturals, coneixedora de les plantes i els seus secrets. Tintura de pi i saüc.
Gelatina de romaní i menta. Un gripau lligat a l’abdomen amb una tela fina. L’autora ha apostat, a més, per imaginar un matrimoni enamorat. En sabem poca cosa.
Un narrador omniscient s’insinua entre els personatges, entre els seus sentiments i desitjos, amb tal elegància i precisió que no suscita cap alarma ensopegar-se, per exemple, amb les maquinacions d’una puça que salta de cos en cos, portadora de la pesta bubònica, «una malaltia que arriba des de molt lluny [el port d’Alexandria], des d’un lloc de podridura, d’humitat i de confinament». Paraules que adquireixen una ressonància especial enmig de la pandèmia de Covid.
Dividit el text en dues parts, la xarnera està col·locada al seu savi lloc, just en el moment de l’agonia del fill: tota la resta és dolor, el sutge de la mort, que coneix bé l’autora, com va relatar al seu llibre de memòries Visc, i visc i, visc, (en castellà, Sigo aquí). Hamnet parla de la mortalitat i el dol, sobre com el processa i degluteix cadascú. Una novel·la magnífica per la construcció de personatges i pel prodigi de saber furgar amb respecte en els racons de la veritat històrica.
n