‘Permiso para retirarme’ Alfredo Bryce Echenique Anagrama 240 pàgines. 17,90 €
La confusió de ficció veritable, biografia falsa i memòries inventades és el que li ha permès a Alfredo Bryce Echenique (Lima, Perú, 1939) portar a terme «la vida exagerada» d’un íntim escriptor tragicòmic ancorat en una oralitat plena d’uns diàlegs hilarants tenyits d’humor i ironia còmplices. Amb aquest Permiso para retirarme tanca una trilogia antimemorialística després de Permiso para vivir i Permiso para sentir.
El treball amb la literatura no procedeix tant de la seva relació amb la veritat dels fets que es narren com del valor que se li atribueixi a la invenció. En aquell primer llibre ho deixava escrit així: «Les úniques autobiografies que existeixen són les que un s’inventa». En aquesta tercera entrega les coses no han canviat, perquè la invenció d’aquella vida exagerada continua sent la pedra de toc d’unes experiències personals que van de Lima a París, de París a Barcelona, de Barcelona a Nimes, de Nimes a Madrid i de Madrid a Texas, per acabar definitivament a la seva estimada Lima.
Bryce Echenique, que jura amor etern a Malraux, Stendhal i Casanova, engeganteix i dramatitza espontàniament amors i desamors, creua llocs i temps d’una vida afectiva i sexual increïble, recorda nostàlgicament amistats, estudis, viatges d’anada i tornada, i sopars infinits, amb la intenció de continuar construint un teatre còmic sobre si mateix. Mentrestant el lector no hi dona crèdit, no pot ser que li passin aquestes calamitats. En qualsevol cas, una invitació a la vida viscuda i a llegir el món com una obra de ficció.
nEls dimecres, el millor dia de la setmana per invocar els espectres, solem organitzar una séance espiritista al rebost, a l’espaiós pantry de l’hotel, entre patates, pots de conserva i murmuris, d’amagat de míster Stevens, el majordom en cap, que es posaria com un basilisc exaltat si ens descobrís. En realitat, fingiria l’enuig perquè, si bé ens ho té prohibit, es mor per afegir-se a un dels nostres conciliàbuls a la llum de les espelmes. Acostuma a presidir les sessions el fantasma de la biblioteca, el bo d’Alistair, que, quan hi detecta una presència, en comptes de suar en fred com qualsevol mortal, ens avisa de l’arribada exhalant una inconfusible olor a fusta humida, càmfora i narcís blanc. La resta d’homes del cos de casa no vol saber res dels nostres jocs, sobretot el mosso de quadres, que surt fugint com un gat amb el foc a la cua cada vegada que el convidem. La por és cosa de noies.
Un senyor que en sap molt d’aquests assumptes sobrenaturals, l’escriptor i editor britànic Mike Ashley, suggereix que no hauríem de subestimar el poder que van tenir les escriptores victorianes per modelar i popularitzar el conte de terror, aferrantse en els seus relats a la senzillesa i a la construcció d’una atmosfera subtil i, per tant, més creïble i eficaç. Escombrades pel vent implacable de la posteritat, l’expert ha volgut rescabalar-les compilant una antologia que ha publicat a Espanya l’editorial Impedimenta sota el títol de Reinas del abismo. Cuentos fantasmales de las maestras de lo inquietante. Setze dames anglòfones, escassament conegudes majoritàriament, que van cultivar el relat fantasmal des del 1888 fins al 1944. Algunes van viure més pobres que les rates. La perifèria del gòtic.
Vam saber de la bona nova perquè en l’última sessió se’ns va aparèixer Edith Nesbit en persona, una de les antologitzades, per anunciarnos-la. Nesbit va arribar del més enllà fumant en filtre i amb el braç ple de braçalets de l’Índia, del canell al colze, com la protohippy victoriana que va ser. ¡Quina sorpresa! ¿Com? La reina de la fantasia juvenil, l’autora d’El castillo encantado, la gran dama que va ser brollador d’inspiració per a Harry Potter, ¿també es va endinsar en les boires del terror? Doncs sí. El que fes falta. Qui ho hauria dit: ella, a qui l’aterria la possibilitat que l’enterressin viva, escrivint sobre mortes que tornen.
n