Aragonès, tard però...

El vicepresident Aragonès pot ser el pròxim president de la Generalitat ja que, malgrat haver tret 49.000 vots menys que Salvador Illa, està empatat en escons i té possibilitats de ser investit a la primera votació (majoria absoluta), o a la segona (més vots a favor que en contra).

ERC sembla haver escollit una majoria independentista. És el seu dret, també la seva responsabilitat perquè no seria admissible recaure en el verbalisme i la falta d’eficàcia dels últims anys. Pere Aragonès –si és elegit– no ha de ser un Quim Torra bis, que ja fa més d’un any que va considerar –sempre de paraula– la legislatura passada esgotada. ERC ha fet una reflexió realista sobre la situació i a més Catalunya, castigada pel coronavirus i la caiguda econòmica, no ho podria aguantar.

És cert que Aragonès, que després del seu resultat té més autoritat, encara no ha sigut investit. I pot tenir més dificultats de les previstes. Però l’etapa postelectoral no ha començat bé. El president en funcions no havia d’estar callat –desaparegut, ha dit Eva Granados, la portaveu del PSC– quan la setmana passada la violència es va apropiar de les nits de la capital i d’altres ciutats. I el desordre va arribar a un punt màxim dissabte amb l’atac i saqueig de molts comerços de l’emblemàtic passeig de Gràcia.

La llibertat d’expressió i manifestació no estan en qüestió, però no poden convertir-se en un aval per a la violència que voreja el vandalisme. I els partits que recolzen el Govern –no sabem si la CUP ho és, però JxCat és mig Executiu– no poden tancar els ulls a la violència i convertir la necessària actuació dels Mossos –per molt lamentable que hagi sigut algun incident– en l’eix del problema (o del mal). El model policial, confusa expressió, el Govern ja va tenir tres llargs anys per millorar-lo. No ho va fer, el va enterbolir quan Torra va encoratjar els CDR amb aquell «apreteu, apreteu».

Per fortuna Aragonès ha reaccionat tard, però bé. Dilluns ho va deixar clar a l’afirmar que el dret a la protesta i a la llibertat d’expressió no justifiquen la violència, i al recolzar la sempre delicada actuació dels Mossos en vista de greus pertorbacions de la normalitat. Està bé que alerti de «la precarietat i desigualtat social com a causes del malestar social». Té raó i, tot i que la falta de perspectives dels joves no és nova (a Catalunya l’atur juvenil és molt alt), les restriccions a l’activitat per la pandèmia segur que les han agreujat. El que ha de decidir ERC és si incorporar una coalició antisistema, que pren les seves decisions en canviants assemblees, és el més adequat per transmetre un missatge d’estabilitat i progrés. La CUP ja té un paper a la vida pública, ja que ha tingut 190.000 vots, més del doble que el PDeCAT. Però a cap país europeu –Catalunya ho vol ser– els antisistema estan en els governs o en les seves forces de suport. I el silenci d’Aragonès la setmana passada pot relacionar-se amb les negociacions amb la CUP per a la investidura.

L’avui exigible és que el vicepresident –que aspira a ser president– i el Govern en funcions no abandonin els seus deures en vista dels problemes, que les negociacions per la investidura siguin diligents i el menys barroques possible, i que la majoria que es formi tingui coherència i no torni a les arxiconegudes lluites intestines.

Aragonès no ho té fàcil. La seva proposta que el pacte d’investidura també garanteixi els pròxims Pressupostos seria –si es complís– un bon senyal.

L’etapa postelectoral no ha començat bé per la confusió del Govern davant de les manifestacions