Ni immunes ni impunes

Quan érem cadells, al final del franquisme, teníem dues opcions: o progres o proscrits. De l’anomalia se’n deriven dues factures que encara paga la societat catalana. Ser progre comportava, de manera automàtica i sense cap escrutini ni comprovació, portar l’etiqueta, o sigui, la gran medalla d’una integritat que hauria fet canviar les idees de Rousseau sobre el bon salvatge i l’haurien convençut de la possibilitat i la necessitat de ser modèlicament civilitzat. Els progres eren sensibles, justos, modèlics, més millors per definició.

Amb el descobriment dels abusos comesos a l’Institut del Teatre s’acaba de fer miques aquell estúpid mirall amb què de manera tan complaguda es contemplava la progressia. Com si aquella condició, en comptes d’obligacions morals, comportés una patent de cors que atorgués el dret de satisfer impunement els mateixos impulsos, sense tenir en compte les consideracions d’una societat malaltissa i d’unes lleis repressores. No feia falta ni llegir la Història de la sexualitat de Foucault per considerar íntimament legítims els abusos, els maltractaments i fins i tot per satisfer els desitjos com la pederàstia.

El progre es considerava immune, és a dir, lliure del mal, incapaç d’infligir-lo, i s’ha mantingut impune. L’infern quedava circumscrit als maristes, als jesuïtes, als americans, als hipòcrites, als corruptes, però ara resulta que també s’escampava entre els autoconsiderats angèlics. Mentre esperem a veure si els seus companys, els aspirants a actors i actors ja fets, però també víctimes d’abusos, són tan valents com elles, mil gràcies a les que s’han atrevit a fer caure els murs del silenci. Lluís Pasqual encara va tenir defensors, els professors de l’Institut del Teatre, no. Ara, tot depèn del valor col·lectiu de les víctimes. Si elles i ells s’impregnen del valor moral del me too, el que es comença a saber serà la punta d’un iceberg. I si no, l’extensíssima nòmina d’abusadors quedarà impune i la cultura continuarà considerant-se immune.