«La història dels Talking Heads s’ha explicat només des d’un costat»
«David no es va molestar mai a explicar que el grup era el fruit del treball de quatre persones»
Tres dècades després de la dissolució dels Talking Heads, el bateria i cofundador de la llegendària banda novaiorquesa acaba de publicar ‘Amor crónico’, un suculent llibre de memòries en què qüestiona la versió
oficial que atribueix a David Byrne bona part dels èxits del grup, repassa la seva llarga i insòlita relació sentimental (¡50 anys junts!) amb la baixista Tina Weymouth i relata una infinitat de delicioses anècdotes.
Els camins de Chris Frantz (Fort Campbell, Kentucky, 1951) i Tina Weymouth (Coronado, Califòrnia, 1950) es van creuar fa 50 anys a l’Escola de Disseny de Rhode Island i no s’han separat des d’aleshores. La seva relació sentimental ha sobreviscut no només al temps sinó també, i això sí que és un veritable prodigi, a la convivència dins d’un grup de rock. I no d’un grup qualsevol, sinó d’un que va construir la seva exemplar carrera sobre els fonaments d’un desafiament sistemàtic a les convencions i la demolició de murs de tot tipus: els Talking Heads.
No és una reducció exagerada dir que així com David Byrne ha sigut sempre considerat el cervell dels Talking Heads, Frantz (bateria) i Weymouth (baix) constituïen el cor del grup. I no només en termes musicals. Al revelador llibre de memòries
Amor crónico (Libros del Kultrum), Frantz reivindica el paper de la parella en els assoliments de la banda, denuncia l’afany gairebé patològic de Byrne per atribuir-se mèrits aliens i celebra la joiosa irrupció, ara fa quatre dècades, de Tom Tom Club, l’exitós projecte paral·lel que el bateria va posar en marxa juntament amb la seva dona. De tot això en parla amb EL PERIÓDICO des de casa seva, a Westport, Connecticut, on ha passat diversos mesos de confinament després de recuperar-se d’un infart. «Amb l’ajuda de Tina i tres stents, el cor em torna a funcionar perfectament», relata.
— Amor crónico es pot llegir com una llarga carta d’amor a Tina i també com un intent d’explicar la història dels Talking Heads des d’una perspectiva nova en què David Byrne deixa de ser l’element central per passar a ser un membre més del grup...
— Durant molt temps la història dels Talking Heads s’ha explicat només des d’un costat. Moltes de les coses que s’han escrit sobre la banda semblen haver passat per alt la importància del paper que Tina, Jerry [Harrison, guitarra i teclats] i jo vam exercir des del principi fins al final. Volia canviar això.
— ¿No el va preocupar que el llibre es pogués interpretar com una venjança?
— Era conscient del risc. Veuràs, a la premsa musical sembla agradar-li molt el conflicte, i tot i que nosaltres en vam tenir una bona ració, també vam disfrutar d’un temps meravellós junts. Espero que el llibre ho reflecteixi. Aquesta no és una història amarga.
— Repeteix sovint que, sense la presència de Tina, els Talking Heads haurien sigut com qualsevol altre grup. ¿No es podria dir el mateix de David Byrne?
— No hi ha dubte que l’aportació de David va ser fonamental per a l’èxit dels Talking Heads, però també ho va ser la de Tina, Jerry i Chris. El grup sempre va ser una experiència compartida per tots quatre, tot i que David mai es va molestar a explicar-ho a ningú. Mai ho va fer. És una de les raons per les quals vaig escriure el llibre.
— Durant els inicis de la banda, David Johansen [cantant dels New York Dolls] li va dir en una ocasió que era «massa maco» per al rock’n’roll. ¿Eren conscients que la seva imatge i les seves maneres resultaven anòmals en l’escena punk rock novaiorquesa?
— Els Talking Heads podíem portar polos Lacoste i camises Brooks Brothers, però érem una banda de rock que treballava molt dur i els altres grups ens respectaven per això. No érem simples diletants. El que David Johansen volia dir és que jo li semblava massa maco per enfrontar-me al negoci de la música. Anys després va reconèixer que s’havia equivocat.
—Van fer la seva primera gira europea com a teloners dels Ramones. Al llibre explica que quan van arribar a París els membres dels Talking Heads se’n van anar de museus i llibreries mentre els Ramones buscaven un McDonald’s. Eren com dos universos paral·lels. I malgrat aquest contrast, les dues bandes van encaixar la mar de bé.
— Érem molt molt diferents, però nosaltres estimàvem els Ramones i ens sentíem privilegiats per haver sigut escollits per telonejar-los en aquella gira històrica. La primavera de 1977 va ser el pinacle de la música punk a Europa. Tot el que els promotors havien de fer era penjar cartells que diguessin «Rock novaiorquès des del CBGBs» i esgotaven les entrades. I aquell era un programa doble fantàstic. En aquell temps la gent jove era molt oberta a l’hora d’escoltar música, les coses no estaven tan compartimentades
com ara, i el públic podia disfrutar dels Ramones i els Talking Heads per igual.
— ¿ Johnny Ramone era tan aterridor com sembla?
— Johnny sovint es comportava com un perdonavides molt desagradable. Suposo que arrossegava problemes des de la infància. Anys després va patir una fractura de crani i el seu caràcter va millorar.
— A diversos passatges del llibre, Tina s’enfronta a la misogínia d’alguns personatges de l’escena musical. Johnny n’és un. Phil Spector, un altre. Suposo que durant aquells anys, va haver d’aguantar un munt de porqueria sexista, però mai ho ha esbombat.
— N’hi va haver molt, sí. Però Tina acostuma a dir dir que si el sexisme d’alguns tios era terrible, no era res comparat amb el d’algunes dones. Sovint es va sentir més compresa i avalada pels homes que per les dones.
— Segons el retrat que ofereix el llibre, no sembla que David Byrne fos un d’aquests homes comprensius i servicials.
— Diguem que les relacions personals no eren el seu fort.
— Potser haurien hagut d’acceptar el suggeriment del productor Tony Bongiovi perquè David gravés la veu principal de Psycho killer amb un ganivet de cuina a la mà.
— [Rialles] A David l’estaven comparant molt amb l’Anthony
Perkins de Psicosi i ell ho odiava, així que el suggeriment de Bongiovi no semblava una gran idea. David era psicològicament fràgil i no volíem que toqués el dos de l’estudi durant la gravació del nostre primer elapé.
—Resulta impactant llegir que Byrne maniobrava a esquena del grup per modificar els títols de crèdit dels discos. ¿Com podia passar una cosa així?
— Aquesta és la mateixa pregunta que ens fèiem nosaltres. I, sobretot, ¿per què? Però és una cosa que David va fer en repetides ocasions. Nosaltres li demanàvem explicacions una vegada i una altra, però al final ens va quedar clar que si volíem tirar endavant amb el grup hauríem de passar per alt coses com aquesta. Això és el que vam fer.
— També van haver de passar per alt el menysteniment a què els va sotmetre el productor Brian Eno durant la gravació de Remain in light. ¿Es penedeix d’haver sigut vostè qui li proposés produir la banda?
— No, en absolut. Brian i els Talking Heads vam fer un treball meravellós junts [els elapés More songs about
buildings and food, Fear of music i Remain inlight]. Penso que ell també va treure profit de la nostra col·laboració, perquè gràcies a ella es va establir com un gran productor i va aconseguir feines importants.
— A Brian Eno li va agradar molt el primer àlbum de Tom Tom Club...
— Així és. Ens va trucar per dir que adorava el disc i que tant de bo ell hagués fet alguna cosa així.
— El gran èxit de Tom Tom Club, ¿va alterar d’alguna manera la dinàmica interna dels Talking Heads?
— David no es va mostrar gaire entusiasmat amb l’èxit de Tom Tom Club. De fet, mai el va esmentar. Però l’impacte de cançons com Wordy rappinghood i Genius of love va fer que molta gent en la indústria s’adonés d’una cosa que haurien d’haver sabut des del principi: que Tina i jo aportàvem als Talking Heads més del que David estava disposat a admetre. Aquell disc va ser màgic i va suposar un gran estímul emocional, i també financer. Una cosa que Tina i jo realment necessitàvem en aquell moment.
— ¿Per què Talking Heads no van incloure mai Espanya a les seves gires europees?
— No en tinc ni idea. Recordo que una vegada el nostre agent britànic, que organitzava les gires, va dir que el públic que assistia als concerts a Espanya estava «massa boig». Però sí que vam tocar a Itàlia i Grècia,
així que... Crec que va ser un gran error no tocar a Espanya.
—En una cèlebre aparició del grup en el programa televisiu American Bandstand, Tina va dir que l’objectiu dels Talking Heads era «deixar la seva empremta en la història de la música». ¿En quin moment van tenir consciència que havien arribat a l’objectiu?
— Tots els artistes desitgen influir de manera duradora en altres artistes. Suposo que la nostra influència en bandes de generacions posteriors, com Radiohead, MGMT, Blur, Franz Ferdinand i Vampire Weekend, per citar-ne algunes, és un bon indicador que ho hem aconseguit. La gent encara parla de nosaltres al cap de 40 anys.
— Al llibre no fa cap menció del projecte No talking, just head, el disc que Jerry, Tina i vostè van publicar el 1990 sense David Byrne sota el nom de The Heads. ¿Tan doloroses van ser les males crítiques?
— Aquell era un disc molt interessant, però les reaccions que va suscitar no van ser gaire divertides. David ens va voler demandar per utilitzar el nom The Heads, tot i que al final ho va deixar córrer. En la gravació van col·laborar grans cantants, però la persona que vam escollir per cantar a la gira, Johnette Napolitano [de Concrete Blonde], en aquells moments tenia problemes seriosos amb les drogues i la beguda i allò es va convertir en un malson. No és un record agradable i vaig preferir deixar-lo fora del llibre i concentrar-me en coses més positives.
— Com la seva relació de gairebé 50 anys amb Tina.
— Exacte.
— Una parella tan duradora en el món del rock’n’roll sona a criatura mitològica. ¿Quin és el seu secret?
— ¡Ah, aquesta és una gran pregunta! Suposo que soc un tio amb sort. Si no m’hagués creuat amb Tina la tardor de 1971, la meva vida hauria sigut molt diferent. Però la vaig conèixer i li vaig proposar muntar una banda amb mi i, contra tot pronòstic, la cosa va funcionar bastant bé. Crec que el nostre secret és no només donar amor sinó també ser capaços de rebre’l. Ens respectem l’un a l’altre i ens fem riure. A més, jo soc un gran cuiner, ¡i això a Tina li encanta!
—¿Ha tingut alguna notícia de David Byrne després de la publicació del llibre? ¿Alguna reacció?
— Li vaig preguntar si volia que li enviés un exemplar abans que sortís a la venda, però em va dir que no el llegiria perquè així, si algú li preguntava què pensava del llibre, podia limitar-se a dir que no l’havia llegit. Així és David. Adoro
«Ens va quedar clar que per seguir amb el grup ens havíem d’empassar una sèrie de coses»
«No sé per què mai vam tocar a Espanya, però crec que va ser un gran error no fer-ho»