Mart oportú. El CCCB repassa el vincle cultural amb el planeta vermell.
Una ambiciosa i oportuna exposició recorre al CCCB el vincle de la ciència, l’art i la literatura amb el planeta vermell i indaga en el que en podem aprendre per ajudar una Terra amenaçada per la catàstrofe ecològica.
Ray Bradbury,
Carl Sagan o H. G. Wells, entre els noms propis de la mostra
El recorregut
recorda el paper de científics com Kepler o el nazi Von Braun
El meteorit KG 002 va caure al desert del Sàhara el 2010 després de ser arrencat de la superfície del planeta vermell fa uns tres milions d’anys i viatjar milions de quilòmetres fins a la Terra. Aquestes pedrotes marcianes no es prodiguen gaire a visitar el nostre planeta, per això que la presència d’aquest, d’una mica més de mig quilo de pes, com a coronament de l’ambiciosa i exhaustiva exposició que proposa el CCCB fins a l’11 de juliol, Mart. El mirall vermell, convidi a necessàries reflexions ara que noves missions espacials competeixen en la conquesta de la superfície marciana. A través de 400 peces, entre llibres incunables, escultures, dibuixos, fotografies, còmics, facsímils, pel·lícules i manuscrits, amb noms propis com l’escriptor Ray Bradbury, el científic nazi Von Braun, el popular astrònom Carl Sagan o La guerra dels
mons de H. G. Wells, la mostra recorre com des de la literatura, la ciència i l’art ens hem reflectit des de l’antiguitat en aquest símbol del déu de la guerra, però també planteja com podem aprendre de Mart per curar una Terra malalta, ferida i amenaçada per l’escalfament global.
No hi ha planeta B
«No hi ha planeta B, si per això entenem que part de la humanitat emigri davant una hipotètica destrucció de la Terra –opina rotund el seu comissari, Juan Insua–. Però això obre preguntes com: ¿per què investigar Mart quan no som capaços de controlar el canvi climàtic? Perquè el que investiguem allà, com ensenya el projecte Melissa, serveix per millorar coses aquí. El 60% de la tecnologia que utilitzem avui, començant pels mòbils, prové de la investigació aeroespacial. El problema és que no hi ha debat sobre qui ha d’anar a Mart i per a què. Tots els països veuen Mart com el gran trofeu geoestratègic de les pròximes dècades».
El meteorit no és l’únic vestigi físic arribat del planeta vermell que trobarà el visitant, tot i que gairebé pot passar desapercebut per la seva humil mida: una microbosseta amb minúsculs fragments de pols de Mart propietat de l’escriptor de ciència-ficció Kim Stanley Robinson, autor d’una celebrada trilogia marciana.
L’imaginari de Mart que ensenya l’exposició comença en un moment en què «contemplar els planetes i les estrelles era aproximar-se als déus», apunta Judith Carrera, directora del CCCB. «És llavors quan Mart s’associa al déu de la guerra, que és sinònim de virilitat, violència i mort, però que paradoxalment també protegeix la collita i inaugura la primavera i, amb aquesta, la vida». I en un moment de pandèmia mundial, davant la por de l’extinció de l’espècie humana, afegeix Carrera, el misteri de Mart, «on hi va poder haver vida, que s’extingís, i on podria tornar a haver-n’hi, ens dona una esperança de vida després de la mort».
Aquest déu de la guerra rebia un nom diferent segons les cultures – Nergal (a Mesopotàmia), Mangala (en la mitologia hindú), Harmakis (a l’Egipte faraònic), Guan Yu (a la tradició xinesa), Ares (a la Grècia clàssica) i ja Mart a l’antiga Roma, on també va ser aquest déu tel·lúric i agrari el que dona el seu nom al mes de març, inici de la primavera. Però com proven diverses estatuetes i peces antigues de la mostra, els seus atributs, associats a una masculinitat violenta, eren similars.
A aquest ancestral món hi remeten diversos incunables i joies bibliòfiles sobre ciència astronòmica, com l’Almagest, de l’egipci Claudi Ptolomeu, en temps dels emperadors romans Trajà i Adrià. El seu cosmos geocèntric va estar vigent durant 1.300 anys, fins que el van impugnar i van superar Copèrnic, Galileu i Kepler, amb la seva teoria que era la Terra la que es movia en un univers heliocèntric.
Alienígenes
Ells, amb les seves lleis i desenvolupament científic i tecnològic, van començar a alimentar la imaginació d’enginyers, inventors, mèdiums i escriptors de ciència-ficció a partir de finals del segle XIX. Es deixen enrere la religió i els déus per abraçar la ciència i la raó i convertir Mart en una icona de la cultura pop. Va ser el 1877 quan l’astrònom italià Giovanni Schiaparelli va observar uns possibles canals d’origen natural al planeta vermell: canali, que una mala traducció a l’anglès va convertir en canals, que implicaven una construcció artificial. Aquest error va desembocar en l’arrelada idea d’un Mart habitat per una civilització que havia construït aquests canals, una cosa que el seu obstinat col·lega nord-americà Percival Lowell es va entossudir a demostrar.
D’aquí va beure la més cèlebre invasió marciana, la que va relatar H. G. Wells el 1898 a La guerra dels mons (recordada en diverses edicions il·lustrades, pro-
ves i galerades manuscrites o dibuixos d’Henrique Alvim-Correa del 1906) i la seva versió radiofònica, emesa el 1938 per un llavors jove Orson Welles, que va provocar el pànic en els oients, que van creure que era real. Per això també, el 1899, l’inventor Nikola Tesla va anunciar el seu
teslacopi, per rebre senyals de Mart. O Thomas Edison va guionitzar i produir, el 1910, Un viaje a
Marte, considerada com la primera pel·lícula nord-americana de ciència-ficció. O que una dotzena de mèdiums asseguressin tenir comunicació amb Mart, entre ells Hugh M. Robinson, guiat, deia, per la reencarnació de Cleòpatra. ‘Cròniques marcianes’
A més de Wells, sobresurt en la ciència-ficció d’aquells anys Ray Bradbury, amb les seves Cròniques
marcianes. Insòlita la seva llibreta escolar, de 1937, on ja escrivia diverses referències a Mart, que després desenvoluparia en els seus relats imaginant la conquesta i colonització del planeta. Els va publicar primer en revistes pulp, i va ser l’editor de Doubleday Walter Bradbury qui li va suggerir reunirlos en un volum i li va donar per això un xec de 1.500 dòlars, amb què l’escriptor va pagar dos anys de lloguer i va afrontar el naixement de la seva primogènita.
Les revistes pulp, com Amazing
Stories i Astounding, es van encarregar d’expandir el delirant imaginari marcià que tant influirà en el cine, el còmic, les sèries, la música i els videojocs i que anticipa, com Wells, la por de l’altre o dels altres, de l’alienígena, de l’estranger. Impressionant el desplegament d’aquelles acolorides publicacions gràcies a l’arxiu creat per Norman Saunders (que va il·lustrar revistes de ciència-ficció de 1928 a 1984, a més dels còmics de Space Patrol i els cromos de Mars Attacks, la col·lecció del qual també lluu a CCCB). També peces de l’arxiu de Paco Baena, amb còmics amb cobertes de Boixcar.
«La gran acceleració» de l’imaginari –apunta Insua– arriba després de la Segona Guerra Mundial, quan els Estats Units (i Rússia) «es van llançar a captar la intel·ligència científica nazi amb l’operació Paperclip». I allà la figura de l’enginyer Wernher von Braun, oficial de les SS de Hitler i artífex dels coets V2 que havien caigut sobre Anglaterra i Bèlgica, que mira al visitant des d’una portada de la revista Life de 1957. Instal·lat a Texas, va dissenyar míssils balístics i coets que als 60 portarien l’home a la Lluna, però també un menys conegut projecte per anar a Mart.
Colonitzar o aprendre
Les missions espacials durant la guerra freda van encoratjar una nova generació de ciència-ficció marciana. «La imaginació ens portarà sovint a mons que no han existit. Però sense la imaginació no anirem enlloc», deia Carl Sagan, impulsor del projecte SETI de recerca extraterrestre i autor de llibres com ara Contacto o Cosmos, inspirat en una popular sèrie televisiva. Ell ja advertia, recorda el comissari, que «compte a voler administrar altres planetes quan hem provat que som mals gestors de planetes».
Davant els intents de colonitzar l’espai com a sortida a la catàstrofe ecològica o l’opció de buscar a Mart solucions per salvar la Terra, Insua diu: «Ningú sap quin futur possible ens espera però tenim una nova oportunitat que passa per tenir una nova consciència planetària. No estem sols a l’univers. Això dona esperança».