Ganes d’enganyar-se

A mesura que ens allunyem del 14-F, les anàlisis optimistes dels dies següents s’enfonsen. Hi va haver qui ràpidament va interpretar la victòria per la mínima d’ERC sobre Junts com un triomf dels «moderats», i va entreveure un canvi en la política catalana. Per desgràcia no serà així. Perquè el resultat de les autonòmiques hagués anat en la direcció correcta, es requerien dues condicions. Que els independentistes no sumessin majoria absoluta. I que el socialista Salvador Illa guanyés les eleccions. Es va donar la segona, en nombre de vots, però no la primera.

Pitjor encara, la fortalesa de la CUP els va permetre passar de 70 a 74 diputats. PSC, ERC i comuns també sumen majoria, i republicans i comuns podrien governar en solitari amb el suport extern dels socialistes. Però les dues alternatives són impossibles. ERC ha deixat molt clar que no vol saber res del PSC perquè són «antagònics» i això seria trair el procés. Les negociacions avancen cap a la formació d’un nou Govern de les dues forces majoritàries de l’independentisme, només amb el dubte sobre el paper final dels anticapitalistes.

Que ERC hagi quedat davant de Junts i Pere Aragonès pugui presidir la Generalitat no serveix de gaire. En aquest escenari, seria millor al revés. Una investidura de Laura Borràs hauria accelerat les contradiccions entre els separatistes per raons judicials i d’estratègia política. ¿Què passaria després de la seva possible inhabilitació? ¿Activarien la DUI tal com van prometre fer amb el 50% dels vots? Aquest Govern no hauria durat gaire. Ara, els republicans intentaran posar el fre de mà i guanyar temps, però la inestabilitat de la legislatura està garantida. Junts i CUP exigiran a Aragonès una ruta de col·lisió amb l’Estat abans del 2025. Ja hem vist la poca talla del futur president: callat set dies davant els disturbis, però ràpid per acusar Joan Carles I d’estar darrere del 23-F. Tota la resta són ganes d’enganyar-se.