Recordatoris

Amos Oz és el més semblant al meu déu de la literatura. En la meva religió particular, és la bíblia. La simbiosi perfecta entre poesia i prosa. Les pàgines a les quals recórrer sempre, en el sotsobre i la serenitat. En els seus versos sense rima hi ha desig, dolor, absència, amor, esperança. Tot. Dania Oz, una de les filles de l’escriptor, acaba de publicar una biografia on relata el maltractament reiterat al qual va ser sotmesa pel seu pare durant la seva infància. La seva mare i la seva germana ho neguen rotundament. El seu altre germà és més ambigu, i a una llarga publicació a Facebook, apel·la a la dimensió particular de la memòria. També assumeix que el seu pare «no va ser un àngel, tan sols un ésser humà». «La millor persona que he conegut», resumeix.

El meu credo s’omple d’ombres. De nou, la contraposició entre l’admiració de l’obra i els dubtes sobre l’autor. Sobre els autors. Escriptors, directors, tants i tants... històries d’abusos i maltractament. De poder. ¿És possible agafar un bisturí i separar vida i obra? ¿Com fer-ho si la creació brolla de les entranyes? Només queda la possibilitat d’un pacte. D’una acceptació. Al final, tan sols un ésser humà.

nDe tant en tant, de manera sembla que atzarosa, però potser amb algun missatge ocult, es dispara una seqüència programada del mòbil o de l’ordinador que et convida a revisitar el que feies fa un any. O dos. O cinc. Com que és probable que la curiositat sigui més forta que el menyspreu, acabes entrant a l’àlbum de records que et proposen i evoques aquells moments: un viatge, un dinar memorable, una passejada romàntica, jocs amb els nens en un parc infantil, l’excursió a una muntanya. També hi pots trobar sorpreses incòmodes, esclar, però, no ens enganyem, la majoria de fotografies que hem desat ens recorden que un dia vam ser feliços o que, en tot cas, sense demanar tant, que vam fer coses fora de les habituals que fem cada dia.

A partir de la setmana que ve, aquests recordatoris (els del 2020, des del mes de març) seran monòtons. Potser destacarà el dia primer que vam tornar a sortir, la primera tarda que vam seure de nou en una terrassa, una abraçada quasi clandestina. Però hi haurà, sobretot, repetides imatges de sofàs i pantalles, d’interiors i soledat. Un any on ens haurem descobert i haurem descobert com d’important era saber amb qui podem comptar.

n