Al ritme del patriarcat
Britney Spears, una dona que ha sabut enfrontar-se al masclisme, és ara, per ordre del jutge, presonera del seu pare
És un secret a crits que el món de la música és un hivernacle de purpurina i misèria. Sota la intensitat dels focus s’amaguen les ombres més denses, que envaeixen i enfosqueixen l’espai que hi ha més enllà de l’escenari, allà on els artistes són persones i suen, ploren, sagnen, com tots els altres, d’amagat de tots els altres. Quan la festa s’acaba, el públic torna a la seva realitat, però deixa l’artista tancat en aquesta il·lusió, vestint de faràndula la seva humanitat, maquillant la seva existència per poder consumir-la sempre sota el paradigma de l’espectacle. Deshumanitzem l’artista i ens el mengem a grans mossegades, amb ansietat. I quan les molles responen i decideixen que ja tenen prou dolor i esquinç i decideixen lluitar per poder recompondre’s, i cridar fins a esgargamellar-se que són persones i no icones, que són com nosaltres, de carn i ossos, de por i dolor, de cor i solitud... Ens posem les mans al cap en absolut desconcert. ¿Per què criden? ¿Què els passa? Deuen estar malalts, malament del cap.
D’entre tots els artistes que podrien llegir això i assentir amb força fins a fer-se una contractura al coll, brilla amb llum pròpia la dramàtica història de
Britney Spears, que, a més d’artista tremendament exitosa, és dona, un pecat pel qual hauria de patir a nivell exponencial, infinitament més que qualsevol home al seu lloc.
El documental Framing Britney Spears, de The New York Times, està causant furor i estralls entre el públic fan i aquell que només estava de pas. L’espectador parpelleja sorprès, escandalitzat. ¿Com és possible? ¿Com podem permetre que encara es produeixin aquests abusos? Però tots coneixem les desventures d’Amy Winehouse, Kesha o Madonna, per posar un parell d’exemples dels milers que podríem trobar si ens atrevíssim a escoltar atentament sense jutjar, sense imposar un sistema d’opressió constant que anul·la la identitat i agència de la dona. Sense respondre a la imperiosa necessitat del patriarcat de frenar el procés d’aquelles que es neguen a doblegar-se davant un sistema social que les ha educat que no arribaran mai, que no són capaces ni mereixedores d’atenció o reconeixement, que deixin de somiar, que se’ls passarà l’arròs si es descuiden.
El patriarcat infantilitza i anul·la la dona. Li nega la seva identitat, la seva llibertat d’acció, els seus somnis i metes. Li diu que no pot, que ni ho intenti. Quan resulta que pot, la frena. I quan recupera el ritme, la jutja i la calumnia fins al punt de convèncer el món sencer que està boja, que necessita ajuda, que cal aturar-la perquè no pot ella sola. És fràgil i innocent, i tonta. Al documental veiem com Britney Spears queda atrapada en una curatela (concepte i terme legal que desconeixia abans de veure el documental que consisteix a posar l’autonomia completa d’una persona en mans d’altra) i se li nega tot el dret i el patrimoni fins al punt de no poder triar ni tan sols un advocat que la defensi en el judici en el qual s’ha de decidir si estarà en curatela o no. Queda anul·lada, atrapada des del principi. La van titllar de boja per atrevir-se a posar límits a l’abús al qual estava sotmesa. Rapant-se els cabells, perquè estava farta de tanta extensió i perruqueria. Atacant un paparazzi després d’anys de demanar-los espai i ajuda, perquè estava espantada, desconcertada i ja no podia més.
Britney Spears, una dona jove que s’ha fet un fart de treballar, que sempre ha sabut què volia i com, que ha fet gala d’una dignitat fèrria i la més exquisida de les marques personals. Una dona que ha sabut torejar amb una elegància incomparable el masclisme punyent que l’ha sexualitzat i vilipendiat constantment, des de la més tendra infància. Que ha aixecat un imperi amb esforç, constància, dedicació i amor al seu treball. Una dona feta a si mateixa, contra vent i marea, porta més d’una dècada atrapada sota el control roí i miserable d’un home que mai l’ha estimat i una societat que mai l’ha pogut valorar.
Britney és presonera ara del seu pare, absent durant la major part de la seva vida i tota la seva carrera professional. Un home que no té cap preparació ni formació que el faci digne de ser director d’una curatela. Un home que ha portat a la ruïna la seva família diverses vegades, incapaç de mantenir una feina, addicte al joc i a la beguda. Aquest pare absent, incompetent, és ara amo de la seva filla. Que algú, sisplau, m’expliqui com pot ser això diferent de l’edat mitjana.
La van titllar de boja per atrevir-se a posar límits a l’abús a què estava sotmesa
nP