El menys ‘beat’ dels ‘beat’
El poeta, editor, artista i activista, fundador de la carismàtica llibreria City Light, va morir dilluns a San Francisco als 101 anys. Com a editor del llegendari ‘Udol’ d’Allen Ginsberg, es va enfrontar a un judici per obscenitat ja que el poema parlava
Ha sigut l’últim de la generació beat. Els seus 101 anys ho testifiquen. No va ser el més important del grup però sense Lawrence Ferlinghetti, mort dilluns a San Francisco, no s’entén l’enorme influència que aquells rebels i nòmades –Allen Ginsberg, Jack Kerouac i William S. Burroughs, entre d’altres– van imprimir a la literatura del segle XX, cosa que va trencar les formals regles de joc imperants fins a mitjans del segle XX i obrir el camí de la cultura hippy, el feminisme i la lluita pels drets civils o el rebuig de la guerra del Vietnam.
Ferlinghetti, poeta, editor, artista, activista i, per damunt de tot, fundador de la famosa llibreria City Lights de San Francisco, Capella Sixtina de la contracultura, ha sigut el guardià del relat d’aquesta aventura. Podria dir-se que ell mateix també ha sigut un model de contradiccions. Déu n’hi do, arribar als 101 anys sent el portaveu, tot i que no de bon grat, d’aquella colla de beneïts drogoaddictes autodestructius. Va ser també el que va desplegar un compromís polític més gran com a anarquista i ecologista avant la lettre. Però alhora va demostrar també ser un eficaç empresari: City Lights, fundada el 1953, a semblança de la parisenca Shakespeare and Co, ha superat millor que aquesta els embats del temps i les crisis, i s’ha convertit en un dels atractius turístics de la ciutat, una llibreria acollidora especialitzada en llibres de butxaca –mai best-sellers– que convida a quedar-se a llegir a les seves sales. Es diu que els seus dependents fan els ulls grossos si algú decideix robar algun llibre. La majoria, molt barats o de segona mà.
El llibreter poeta formava part del públic que va veure Allen Ginsberg, fart de vi i fora de si, a la llegendària i salvatge performance en la qual va llegir el fundacional i inèdit poema Udol (Howl) – «He vist les millors ments de la meva generació destruïdes per la bogeria...»– i uns mesos més tard es convertia en el seu editor. Com a tal, va ser acusat de publicar obscenitats (en realitat, per parlar sense embuts de relacions sexuals entre homes) i el cas va propiciar un dels judicis més mediàtics del moment sobre la llibertat d’expressió en l’art, que feliçment va guanyar Ferlinghetti. «La policia que ens va acusar ens va fer una gran publicitat del llibre i un treball moltíssim millor que el que hauríem pogut fer nosaltres», solia ironitzar el poeta.
Tot i que en moltes ocasions un Ferlinghetti ja gran es lamentava de la comercialització i banalització de la generació beat, també era conscient que la seva llibreria hi havia contribuït notablement perquè Udol continua sent en el dia d’avui un dels llibres més venuts al local. Va ser ell el que va promoure que la ciutat imposés el nom de Kerouac a un dels carrers que donen a la llibreria. El 1994, l’ajuntament va incloure a la llista de carrers una via Ferlinghetti, i va ser la primera vegada que es distingia un autor viu a la ciutat.
El poeta va tenir una infància digna de Dickens. Havia nascut al popular barri de Yonkers de Nova York, de mare francesa i pare italià, que ben aviat es van separar i van deixar el petit a cura d’una tia. Aquesta al seu torn va tornar a abandonar-lo i el va deixar a casa d’una família patrícia novaiorquesa, amb la qual havia treballat com a institutriu, després que aquests decidissin criar-lo i donar-li una excel·lent educació: va viatjar a París per matricular-se a la Sorbona i més tard va estudiar a la novaiorquesa Colúmbia.
Clar i popular
Va ser un dels últims a integrar-se en el grup dels beatniks ja a San Francisco gairebé una dècada més tard que s’iniciessin en l’escriptura, i alhora que obria la llibreria va començar a escriure els seus poemes publicats a la col·lecció Pocket Poets, el quart número de la qual seria el seminal Udol.
Com a poeta va ser menys beat, menys trastocat i amarg que els seus col·legues, influït pel francès Jacques Prevert, amb qui comparteix claredat i to popular. Amb el seu poemari Un Coney Island de la mente (1958), un dels més populars de la llengua anglesa, va arribar a vendre un milió d’exemplars.
L’any passat, City Lights va celebrar el centenari de l’autor, en vida, tot i que per problemes de salut no va poder rebre l’homenatge presencialment. Fins fa pocs anys encara feia algun treball i anunciava als periodistes amb molt humor que no desitjava retirar-se. Prova de l’esperit burleta que sempre el va acompanyar era el fet que havia nomenat el seu gos Homer relacions públiques del local i que durant anys Homer Ferlinghetti va rebre correu regularment. La carrera de Homer va acabar, segons li agradava explicar, quan va decidir orinar al camal d’un policia. Un acte de rebel·lia canina que l’autor va portar a un dels seus més celebrats poemes: «El perro trota libremente por la calle / entre charcos y bebés / gatos y cigarros / salones de billar y policías. / Él no odia a los policías. / Él simplemente cree que no sirven para nada».
nés un entrenador mediocre; diumenge passat va substituir Pedri en el moment en què feia més falta. Un altre dels seus greus errors és comptar amb Griezman, que sempre juga contra el seu equip. Després hi ha Jordi Alba, Piqué i Busquets que, llastimosament, ja no són jugadors per al Barça; els queden alguns detalls del que van ser, però res més. A Dembélé –de vegades, genial– el traspassaria al més aviat possible. I a la resta de jugadors els demanaria perdó per haver-los fitxat i els ajudaria a instal·lar-se en altres clubs de menys rang: segurament allà seran aprofitables i feliços.
Messi ens ha donat molts anys de glòria i satisfaccions insuperables, però, en aquests moments, la seva marxa s’ha convertit en una necessitat urgent. Aquell contundent 8-2 del Bayern, després l’1-4 del PSG i ara l’1-1 amb el Cadis són prou dades per saber que els únics actius fiables amb què compta el Barça per organitzar el seu futur són Pedri, Stegen, de Jong i, naturalment, els culers de sempre. Res més.
nL’Ajuntament de San Francisco li va dedicar un carrer, el primer cop que es distingia un autor viu