«No teníem eines per afrontar la pandèmia»
Jordi Guix, que dirigia l’Agència de Salut Pública de Catalunya quan va esclatar el virus, remarca la duresa «enorme» d’aquells mesos.
«La pandèmia de coronavirus va ser el moment de la meva carrera laboral en què més impotent m’he sentit. No teníem eines. Ens va superar totalment». Són paraules de Joan Guix, el predecessor de Josep Maria Argimon, actual secretari de l’Agència de Salut Pública de Catalunya (Aspcat). Guix, que va dimitir del càrrec al maig, dirigia l’organisme quan tot va començar.
Tot és la descomunal crisi sanitària en què viu sumit tot el planeta des de fa un any. «[La Covid-19] És una malaltia molt similar a la síndrome gripal», explicava Guix als periodistes el 25 de febrer del 2020, quan Catalunya diagnosticava el primer cas de coronavirus al territori. «La informació que ens arribava anava per aquí. No ens arribava que fos un virus tan agressiu. Potser la informació que arribava de la Xina estava esbiaixada i la informació científica era escassa. Sí que ens arribava que a la Xina estava sent molt greu, però comptàvem que el sistema sanitari que teníem li faria front», explica ara, un any després, aquest epidemiòleg a EL PERIÓDICO. No obstant, Guix reconeix errors, com que a Occident la Xina l’«agafava molt lluny». Les autoritats sanitàries van minimitzar el risc d’un virus que, al llarg d’aquests gairebé 12 mesos, a Catalunya ja matat 20.565 persones.
La sanitat tampoc estava preparada, malgrat que els responsables
«Feia anys que la salut pública i la primària s’havien d’haver incrementat»
polítics de totes les administracions deien que sí. «Feia anys que els serveis de salut pública s’havien d’haver incrementat. I també l’atenció primària», admet.
Similar a la grip
Guix recorda com, a principis del 2020, l’OMS va informar del brot d’un virus «molt focalitzat» a la Xina, amb «característiques molt similars a les de la grip». «Els criteris perquè et fessin una
PCR a Catalunya eren presentar clínica i haver estat en contacte amb algú que hagués sigut a la Xina», rememora l’epidemiòleg. Per aquells dies, el debat era si s’havia de celebrar o no el Mobile World Congress, previst per al 24, 25 i 26 de febrer a Barcelona.
La Conselleria de Salut i el Ministeri de Sanitat defensaven que sí, que no hi havia «risc epidemiològic». El mateix Guix parlava llavors, per aquells dies, d’una «epidèmia de por i de xenofòbia». «Moltes empreses del Mobile se n’estaven retirant. Ells volien anul·lar, nosaltres no perquè no teníem encara casos de coronavirus», diu ara. El Mobile es cancel·la finalment el dia 12 de febrer i, a finals de mes, el virus comença a créixer al nord d’Itàlia i «comença a esclatar a Madrid». L’OMS no declara la pandèmia mundial per Covid-19 fins a l’11 de març.
«El 12 de març vam decretar el tancament perimetral de la Conca d’Òdena. La Generalitat va demanar el confinament perimetral de Catalunya, però l’Estat el va rebutjar». Abans, el dia 6, es produeix la primera mort per Covid-19 a Catalunya. El 14 de març, el Govern central declara l’estat d’alarma. Les altres coses són història.
«Jo vaig trobar a faltar temps de reflexió. La sensació de duresa i d’impotència va ser enorme», reconeix. Un any després, Guix creu que «el virus anirà baixant la seva potència d’infecció», tot i que, adverteix, «no desapareixerà». I avança que hi haurà més pandèmies, motivades per la crisi climàtica i la globalització.