Els autèntics crims del

A les subhastes matinals dels Encants, temple en què s’obra el miracle de la reencarnació dels objectes, estan arribant des de fa una setmana lots capaços de trencar, si és que alguna vegada n’hi ha, la monotonia del lloc. Són les figures descartades del Museu de la Cera de Barcelona. El nou propietari d’aquesta atracció a peu de les Rambles ha decidit que era hora de renovar-se o morir, així que ha aconseguit rèpliques, acabades de sortir del forn, de Messi, Rosalía, Greta Thunberg, entre altres personatges amb tirada, i fins i tot de Tokio, Nairobi i la resta del clan que assalta La Casa de Papel, per això ha jubilat la vella guàrdia, fins i tot es podria dir que la pretoriana, perquè fins i tot el pobre Marc Antoni se n’ha anat del museu sense poder ni dir adeu a Cleopatra.

Pel que diuen, el nou museu és ara el paradís del selfie, vaja, els antípodes de la morbosa fascinació que causava abans aquell lloc i que bevia de Vincent Price i Els crims del Museu de Cera. No té raó el refrany. Hi ha més cera que la que crema i cap aquí es dirigeix aquesta nova aventura del Barcelonejant.

La cita és amb Víctor Gómez. A la majoria, el seu nom no els dirà gran cosa, o fins i tot res, però als Encants és un cercatresors a l’altura d’Allan Quatermain. Una llegenda viva, creguin-me. No és ell aquesta vegada qui porta els lots a la plaça central dels Encants, com ahir, que es va subhastar un famèlic Superman i un malmès Neil Armstrong amb aire de Tony Leblanc a ‘El astronauta’. Aquesta setmana el Víctor és qui ha aconseguit algunes peces formidables, les que creu que en aquest cada vegada més fractal món de les antiguitats li proporcionaran més alegries.

S’ha emportat al seu magatzem un encertadíssim Harpo, per exemple, tot i que, sense que se sàpiga el motiu, ve amb un ull de vellut. Així s’exhibia el més procaç dels Germans Marx al Museu de la Cera. Té també mig cos del torero Joselito,

per entendre’ns, el Manolete o Paquirri del 1920. Era el protagonista central d’una de les escenes més ben recreades de l’antic Museu de la Cera, una obra, probablement, nascuda de la mà artesana d’Enrique Alarcón, paraules majors, sens dubte, ja que va ser ni més ni menys que el decorador de capçalera de Luis Buñuel, amb qui va treballar a Ese obscuro objeto del deseo i Tristana. A l’antic museu s’hi anava sense ponderar prou que allà hi havia més ofici del que a simple vista es feia veure, i la mort de Joselito n’era una demostració

El 2014 van sortir del basar del Víctor i amb destinació a la prestigiosa casa de subhastes Balclis un conjunt bastant complet de les anomenades venus anatòmiques, o sigui, les figures que antany es fabricaven en cera perquè els estudiants de medicina sabessin com era una dona sense necessitat de veure despullada una dona. La cosa ve al cas perquè, com molt bé va explicar fa un mes a aquest diari el sempre recomanable Rafael Tapounet, va ser gràcies a aquest ofici de proporcionar sabers anatòmics als estudiants que va néixer, com a disciplina artística, l’exhibició de figures de cera.

Madame Tussaud va passar part de la seva infància sota el sostre d’un metge suís raret, Philippe Curtius, que tenia tan bona mà en la tècnica d’obtenir còpies en cera de porcions del cos humà que ben aviat va veure en allò una font d’ingressos si ho exhibia a fires. Ho va fer, però no amb la gràcia de la jove Tussaud, que va comprendre la importància simbòlica del cap, i més encara quan la Revolució Francesa li va proporcionar material de primera qualitat, per no dir calent, cada vegada que queia la fulla de la guillotina. La de Maria Antonieta va ser grollerament col·locada dins del taüt entre les cames de la qui va ser la dona de Lluís XVI, però no sense abans passar per les mans de la senyora Tussaud perquè ampliés la seva col·lecció.

n