Els secrets d’Herralde
El fundador de l’editorial Anagrama revela la seva correspondència amb autors, agents i editors
Jorge Herralde té un nou llibre al seu catàleg. Això no seria nou si no es tractés de Los papeles de Herralde, una història d’Anagrama que ha conjuminat l’incansable crític Jordi Gràcia a partir d’una selecció de les cartes que el ja llegendari editor ha recollit al seu famós arxiu. Famós per les dades que conté i perquè des de fa uns anys se’l rifen infructuosament tant la Biblioteca Nacional d’Espanya com la de Catalunya. El llibre, és just reconèixer-ho, no existiria sense la tasca de la secretària del segell, María Cortés, que va recollir totes i cada una de les cartes escrites pel seu, en ocasions, caòtic cap, com es reconeix a si mateix.
No ha sigut el 2020 un bon any per a l’editor i no només per la inevitable clausura domiciliària pandèmica, sinó perquè també ha hagut de lluitar a fons contra algun problema de salut, feliçment salvat. L’editor rep a casa seva, a la Bonanova, a pocs metres de la seva editorial, i convida a admirar un quadro del seu bon amic el pintor Vicente Rojo, mort el dia anterior. En un gerro, tres roses grogues que acaben de regalar-li, perquè és el seu aniversari, 86, que es diu aviat, sense haver perdut gens ni mica la seva proverbial i acerada ironia, aquest estil tan seu que podria definir-se entre florentí i britànic. «¿Creus que gràcies a ell evitaré l’infern?», pregunta ufà i coqueto per riure immediatament quan se li replica que segurament no, però ¿qui vol evitar l’amè infern?
«Aquestes cartes no van ser escrites per ser publicades, però el torrencial Jordi Gràcia ha aconseguit gràcies a la seva edició que hagi llegit amb apassionament una història que no té secrets per a mi». Hi ha poca intimitat en les missives malgrat els seus dards interns, tot i que Gràcia aprofita per aportar dades poc conegudes: per exemple, que Lali Gubern, la seva companya des de fa més de 40 anys, no va ser sempiterna. L’editor va tenir dues parelles estables a l’època en què abans de dedicar-se a l’edició guanyava premis fent salts a cavall i tancava els tablaos flamencs a altes hores.
Element seductor
L’editor recorda el primer flirteig amb Lali, propietària de Litteradura, la llibreria més trendy de Barcelona. Una de les coses que més el va seduir va ser que ella
«He procurat no ferir els escriptors perquè, encara que una obra sigui dolenta, s’hi han deixat les vísceres»
havia trencat amb diversos nòvios perquè no es volia casar ni tenir fills. «Allò era insòlit a la Barcelona de l’època, els meus amics eren molt d’esquerres i tenien les seves aventures però estaven casats. Nosaltres vam acabar fentho quatre dècades després només per legalitzar papers».
Lali Gubern va ser la companya perfecta per a l’aventura de mantenir un segell sempre en sintonia de l’aire dels temps. Així als 70 va ser l’assaig polític pur i dur el que triomfava i els quaderns Anagrama –recuperats fa uns quants anys amb un altre estil–, el complement perfecte de l’outfit de qualsevol progre. «L’editor ha d’estar atentíssim a l’aire dels temps sense trair-se a si mateix. Quan va arribar el famós desencant polític no vam seguir per aquesta via perquè això hauria sigut editar per a ningú».
No era fàcil llavors intuir les tendències en una Espanya que despertava la democràcia amb greus carències culturals. «Estava subscrit a 20 revistes culturals internacionals, viatjava sovint a París i Londres, i a Frankfurt em trobava amb Inge Feltrinelli, Christian Bourgois i Klaus Wagenbach, a qui considerava els meus germans i que jo anomenava la banda dels quatre, una picada d’ullet maoista».
Si, com assegurava Christian Bourgois, la veritable biografia d’un editor és el seu catàleg, una cosa que Herralde firmaria sense queixar-se, una de les grans habilitats que ha de tenir un bon editor és saber dir que no. Herralde, tot elegància (una mica enverinada, de vegades), sap fer-ho com ningú: «Atès l’extraordinari interès del llibre [...] no tindràs més problema a publicar-ho que elegir entre els diferents segells». No obstant, admet: «Sempre he procurat no ferir els escriptors perquè encara que una novel·la sigui dolenta és segur que l’autor s’hi ha deixat les vísceres».
Menys contemplacions, i aquí creix el fibló de l’editor, té a l’hora de defensar tant les seves opinions com el respecte dels seus autors si els considera menystinguts per la premsa. Les cartes dirigides a l’agent Carme Balcells es concreten en picabaralles tenyides d’amor i odi. Com les dels Roper. I el suggeriment diverteix l’editor. «L’endemà d’interminables vetllades, amb xafarderies i rialles, va arribar a
dir-me que ella i jo érem la mateixa persona. Jo vaig necessitar sals per evitar desmaiar-me davant la idea».
Tampoc li ha costat pujar al ring per defensar els seus autors davant el suposat menysteniment dels mitjans. A Mercedes Milà li recrimina que no hagi volgut Patricia Highsmith al seu programa amb fama de progre a l’haver comptat la periodista per a aquell dia «amb personatges tan interessants i nous com Emilio Rosales, Rodríguez Sahagún i Jaime de Mora».
No tanca els ulls Jordi Gràcia a l’hora d’abordar alguna de les airejades llegendes negres de l’editor, amb fama de poc generós en els seus avançaments i que va ser, segons Javier Marías, una de les raons per les quals va marxar del segell. «És cert que he ajustat els avançaments perquè no es contradiguin amb les vendes previsibles, però a canvi he gastat moltíssim en promocions». Respecte a Marías, de qui assegura «volia ser adorat durant 24 hores al dia i tot el que no fos això era una infàmia», s’hi inclou una carta en la qual l’editor dona raó dels dubtes de l’autor. Moltes dècades després, Marías torna amb el tretze són tretze davant el desacord, i ha prohibit que alguna de les seves cartes aparegui a l’antologia final. També es troben a faltar les de Roberto Bolaño, per exprés desig de la viuda, que va canviar de segell l’obra del gran autor xilè.