El 70% de les dones maltractades opten per no denunciar la parella
> Expertes en l’assistència a les víctimes diuen que la justícia no té en compte que l’estrès posttraumàtic altera el record de les agressions
Les macroenquestes de victimització fetes pel Govern mostren, un any rere l’altre, que l’àmplia majoria de dones que pateixen maltractament en una relació sentimental no ho denuncien. Solen ser entre un 20% o un 30% les que fan el pas, quan en la resta de delictes els qui recorren a la justícia superen el 60%. Expertes en aquesta xacra assenyalen que l’estrès posttraumàtic de la violència masclista provoca llacunes en la memòria de les víctimes que desacrediten el seu relat quan els ho expliquen al jutge i a la policia. La gran majoria prefereixen recuperar-se amb una nova vida abans que passar el tràngol judicial.
Plenes de por i de dubtes. Així estan la gran majoria de dones quan abandonen els domicilis on les seves parelles les agredeixen psíquicament, físicament o sexualment. «Fa anys que viuen amb por, amb l’autoestima per terra i sent incapaces de prendre decisions per elles mateixes perquè l’agressor les ha anul·lat per complet. Si trenquen amb tot és perquè temen per la seva vida o la dels seus fills. Ho fan desesperades i sense planificar-ho», diu Irene Andrés, responsable del servei integral de les dones de l’associació Invia. L’entitat fa més de 60 anys que acompanya dones maltractades, hagin presentat denúncia o no.
També segueix aquest criteri la Generalitat, a través del Servei d’Intervenció Especialitzada contra la violència masclista. El 2020, tot i que les denúncies van caure de forma considerable, aquests serveis van atendre 800 dones i 200 nens més que el 2019. ¿Per què s’ha d’atendre una dona que diu ser víctima de violència masclista però no ha interposat cap denúncia? «Perquè no saben si volen fer-ho, perquè estan destrossades i perquè cal prepararles perquè puguin assumir una nova vida i aquest procés judicial», respon Andrés.
I aquest és precisament el drama. Quan una dona surt d’una situació continuada de violència, l’estrès posttraumàtic viscut es reflecteix en les múltiples llacunes mentals que té. «Per això els jutges no es creuen el seu testimoni», afirma la psicòloga especialitzada en victimització Alba Alfageme.
«Si els jutges reconeguessin les seqüeles de la violència psicològica en els seus relats tindríem moltes més ordres de protecció que les que tenim avui dia», diu Andrés, farta d’anar als judicis ràpids i veure dones que són incapaces de recordar hores, dies i moments de
les agressions, que ni tan sols disposen dels comunicats mèdics de cada pallissa perquè se’ls van quedar els seus marits, i que es contradiuen amb la primera declaració davant els Mossos.
Justícia pensada per a ells
«La justícia, i els mètodes d’investigació se sustenten en un concepte patriarcal: estan pensats pels delictes que passen als homes. Les baralles al carrer, els robatoris... aquells on hi ha testimonis, càmeres i mil formes de provar l’autoria del delicte», afirma Alfageme. Amb les dones, el 80% dels delictes passen en la intimitat. I els únics ulls que ho veuen són els d’elles. «Si el judici se sustenta en el seu testimoni és quan tenim el problema. Elles s’han de mantenir fortes, segures... però fa anys que estan destrossades», insisteix Alfageme.
A partir d’aquí, la roda implacable de la desigualtat continua rodant. Les dones veuen constantment causes que s’arxiven i jutges que no les creuen. «No senten que el procés judicial els repari el mal causat», diu la psicòloga. L’educadora ho corrobora. «Només volen sortir d’allà i començar una nova vida sense l’agressor. Algunes fins i tot prefereixen tenir bona relació amb l’agressor que és el pare dels seus fills», afirma Andrés.
Les dones que sí que decideixen fer el pas de denunciar solen trigar una mitjana de vuit anys a fer-ho, segons l’última macroenquesta de victimització del Ministeri d’Igualtat. «Nosaltres l’únic que volem és que puguin tornar a creure en elles mateixes, a prendre les seves pròpies decisions, a refer-se. I a vegades anar al jutjat les porta a enfonsar-se un altre cop. ¿Tu podries suportar-ho?» diu Andrés.