Independència urgent

Des de fa unes setmanes s’està produint un fet insòlit en la política catalana: ja no n’hi ha prou amb ser independentista, s’ha de ser de Junts si es vol aspirar a l’Olimp dels independentistes cèlebres, immaculats i lliures de tota sospita. Pel que sembla, ser votant d’ERC no és compatible amb una idea de república catalana, sinó més aviat amb una connivència amb l’autonomisme perpetu. La consigna, de les més absurdes que recordo tenint en compte la història dels republicans i la matriu del que avui és Junts, ha calat, i tant si ho ha fet. Tenim una nova enemistat que, provocada pels de Puigdemont, intenta posar en dubte les capacitats d’Aragonès per ser un bon president segons els paràmetres de Junts: un digne president és aquell capaç d’aixecar una DUI, implantar l’anhelada república i iniciar una confrontació amb l’Estat, és a dir, tot el que ells no han fet durant el mandat de Quim Torra.

L’atac desmesurat té també altres capes relacionades amb la no acceptació d’una derrota. JuntsxCat no ha guanyat les eleccions i no ho suporten, per això l’interès principal en les negociacions és no perdre el seu principal tresor: el control del relat. L’important no és qui ha de dirigir la Conselleria de Salut, sinó l’òrgan de coordinació estratègic del procés.

És cada vegada més urgent la independència d’ERC de JuntsxCat, una independència definitiva. Som davant la relació política més opressiva i desequilibrada dels últims temps. L’acord entre la CUP i ERC és potser només un avís, però deixa clar que les prioritats, almenys sobre el paper, són d’altres. L’acord no elimina la lícita aspiració independentista, però sí que escombra qualsevol possibilitat d’hiperventilació a curt termini.

Just el contrari del que caracteritza els de Puigdemont, sempre disposats a proclamar intencions desafiadores i definitives que al final es queden només en això, intencions.

És preocupant comprovar com una part de l’independentisme es continua conformant amb tanta propaganda.