Israel en el seu laberint electoral
La realitat assenyala Netanyahu com el causant d’un procés que torna a convertir-se en una història personal
Per quarta vegada en tan sols dos anys els votants israelians tornen a estar cridats a les urnes. Un rècord difícil de superar entre les que es tenen per democràcies plenes, sabent a més que el més probable és que tampoc ara es resolguin els seus problemes. Les raons formals per a la convocatòria deriven de la impossibilitat de tirar endavant, el desembre passat, un pressupost estatal, per desavinences entre els dos líders principals de la coalició governamental (Benjamin Netanyahu, pel Likud, i Benny Gantz, per Blau i Blanc).
La realitat, no obstant, assenyala novament Netanyahu com el principal causant d’un procés que, en última instància, es torna a convertir en una història personal. Una història lligada a la seva condició d’imputat en tres causes judicials, entossudit a aconseguir una majoria suficient per doblegar el sistema judicial al seu aire i veure’s així lliure d’una possible condemna. De passada, amb l’avanç electoral, ha aconseguit evitar que Gantz es converteixi en primer ministre el pròxim novembre, tal com els dos dirigents havien acordat al sumar les seves forces l’abril de l’any passat. Un acord que, segons les enquestes, significarà el final de la carrera política de Gantz per incomplir el seu compromís de no aliar-se amb el seu principal rival.
Després de 12 anys de mandat i incomptables trampes per evitar la derrota, Netanyahu ha demostrat ser un implacable rival i un consumat jugador a la ruleta electoral. En aquesta ocasió creu que compta amb dos comodins que, segons totes les enquestes, permetran al Likud continuar sent la primera força parlamentària.
D’una banda, ha sabut convertir la seva gestió de la pandèmia en un aparent èxit (el resultat seria molt diferent si es comptabilitzés el seu tractament dels àrabs israelians, a qui ara ha festejat impúdicament, i dels habitants de la Palestina ocupada), i ha col·locat Israel com un dels països amb millors resultats en la vacunació; amb l’afegit de posar fi al confinament just abans de l’obertura de les urnes. D’una altra, compta amb el fet que la «normalització» de relacions amb diversos països àrabs, en el marc dels mercenaris Acords d’Abraham, es tradueixi igualment en un suport electoral més gran.
En tot cas, aquest prolongat mandat també ha donat peu a la consolidació d’un creixent front anti-Netanyahu. Uns s’han afegit a aquest camp pel seu odi personal cap a qui veuen com un ésser autoritari, corrupte i egòlatra. D’altres ho han fet per entendre que ha sigut tímid en la política d’annexió de Cisjordània (tot i que això no significa que aquesta cosa no passi dia a dia), un tema pràcticament invisible en aquesta campanya. I també n’hi ha que mostren la seva repulsa per pures diferències ideològiques amb un mandatari cada vegada més inclinat a afavorir una comunitat ultraortodoxa negacionista de la pandèmia i crescuda en el seu afany d’imposar la seva visió en la vida social, política i judicial del país. Sense oblidar els afectats per la greu crisi econòmica, en un país amb un 15% d’atur i un brutal augment del cost de la vida i de la bretxa de desigualtat.
Tot i així, el previsible és que Netanyahu torni a ser la peça central en la confirmació d’un nou Govern de coalició. Un Govern que pot tardar mesos a formar-se i en què poden aparèixer, al costat dels habituals partits de tall religiós, fins i tot alguns dels que ara fan gala del seu rebuig d’una figura que consideren tan tòxica, encara que només sigui perquè molts són incompatibles entre si.
Després de 12 anys de mandat, el líder del Likud ha demostrat ser un implacable rival i un consumat jugador a la ruleta de les urnes
n