Dudamel consolida la relació amb el Liceu amb ‘Otello’, de Verdi
El mestre veneçolà debuta a Espanya amb una òpera escenificada aquest dissabte amb una producció protagonitzada per Gregory Kunde, Krassimira Stoyanova i Carlos Álvarez.
L’aclamat mestre veneçolà Gustavo Dudamel consolida la seva relació amb el Liceu, on dissabte que ve dirigirà la primera òpera escenificada a Espanya: Otello, de Verdi. És el mateix títol amb què va debutar al MET de Nova York el 2018 i una de les seves òperes favorites. Dudamel, conegut sobretot per la seva faceta com a director de música simfònica, recalarà al Gran Teatre fins al 14 d’abril. És tanta la intensitat i ímpetu que posa en els assajos que fa pocs dies es va lesionar la mà esquerra després de colpejar el parapet de plexiglàs que el separa dels músics com a mesura anti-Covid. «Estava en el tercer acte i em vaig donar un cop, però no vaig parar. Quan vaig acabar vaig veure que m’havia saltat l’ungla», va explicar ahir en roda de premsa amb el dit anular esquerre embenat.
El muntatge, una producció de l’Òpera de Munic dirigida per Amélie Niermeyer i estrenada fa tres anys, basada en l’obra homònima de Shakespeare, compta amb dos repartiments de gran volada. En el primer hi ha el veterà tenor nord-americà Gregory Kunde, la soprano Krassimira Stoyanova i el baríton malagueny Carlos Álvarez com a Otel·lo, Desdèmona i Iago. El segon compta amb Jorge de León, Eleonora Buratto i Zeljko Lucic.
«La música i l’art són fonamentals per a la recuperació del nostre esperit i de la societat», va afegir Dudamel, casat amb l’actriu María Valverde i instal·lat a Europa aquesta temporada. El director musical, que al setembre va inaugurar la temporada amb una versió concertant d’Il trovatore, un altre Verdi, tornarà l’any vinent amb La flauta màgica, de Mozart, com ja es va anunciar. I no descarta fer noves incursions en futures temporades.
Dudamel està encantat tant amb «l’altíssim nivell i l’entrega de l’orquestra» com amb el tracte rebut al Gran Teatre. «Al Liceu em sento com a casa», declara. «Vindré més i més si puc», diu, encantat també amb la seva integració a la ciutat.
A Califòrnia (EUA) porta les regnes de la Simfònica de Los Angeles, amb la qual va gravar les simfonies de Charles Ives, premiat recentment amb un Grammy. Però allà tot està aturat. «El que estem vivint aquí és un oasi. Poder fer òpera, quan a molts llocs del món no s’està fent res, és un honor i un privilegi. El món veu aquest repte com una referència». No és estrany que el veterà tenor nord-americà Gregory Kunde, un fenomen del cant capaç d’interpretar tant l’Otello verdià com el rossinià –com ja va demostrar al Liceu la temporada 2015/16– es va emocionar després de recordar que feia 54 setmanes que no trepitjava un escenari. «És terrible el que passa en altres llocs. Fa temps que els teatres estan tancats i costarà tornar a arrencar. Quan passi, veurem un renaixement de l’art i de la societat», va assegurar Dudamel, feliç de ser a Espanya, conscient de la seva sort, ja que «molts músics
Fer òpera aquí és un privilegi i un honor. El món ens veu com a referent»
travessen una difícil situació al no poder viure de la seva feina». I va defensar el valor de la cultura: «El que fem no és només entreteniment, sinó que representa un reflex del que és la societat».
Amélie Niermeyer posa el focus en els tres personatges protagonistes i emfatitza el punt de vista de cada un amb una posada en escena moderna. Tot transcorre en una mateixa habitació. L’escenografia està marcada per dos colors oposats, el blanc i el negre. «L’obra mostra el punt de vista de tots els protagonistes», diu la directora. El primer simbolitza la fe de Desdèmona en el seu amor i el seu futur amb Otel·lo. El segon mostra les ombres que Iago escampa perquè el seu cap desconfiï de la seva estimada, i aquest fosc túnel del que Otel·lo no pot escapar a causa de la gelosia. «Aquesta és una història universal. Dones que moren assassinades per gelosia n’hi ha a tot arreu, ara i fa 200 anys, no és nou. La gelosia és un motor molt potent que Iago utilitza per aconseguir les seves finalitats, per sembrar un dubte tan poderós en Otel·lo que l’allunyi de tot aquest amor i confiança que havia trobat en Desdèmona».
La directora no emfatitza l’aspecte racial del protagonista principal però sí el caràcter d’outsider del protagonista. Kunde ha cantat en nombroses ocasions al moro –així es parla del protagonista al llibret d’Arrigo Boito– recorda: «La primera vegada em van pintar de negre per interpretar el personatge i reconec que em va ajudar a mimetitzar-lo. El racisme per a un blanc és una cosa difícil d’entendre si no l’has experimentat», reconeix. «Ara ja ningú es pinta així però l’important és entendre que Otel·lo és diferent, no se sent tan part de la comunitat», explica.
nBarcelona