El cas Rocío ressalta l’infern del mal tracte masclista
Més del 70% de les dones que pateixen violència a mans de les seves parelles no denuncien
L’emissió, diumenge a la nit, dels dos primers episodis de Rocío. Contar la verdad para seguir viva va deixar en estat de xoc la milionària audiència del programa de Telecinco (gairebé 3,8 milions d’espectadors, un 33,2% de share). La docusèrie, en la qual Rocío Carrasco, filla de la cantant Rocío Jurado i el boxejador Pedro Carrasco, s’asseia per primera vegada davant d’una càmera per denunciar l’infern de maltractament continuat que hauria viscut al costat de la seva exparella, el mediàtic ex guàrdia civil Antonio David Flores, així com el seu intent de suïcidi l’agost del 2019, va ser un dels testimonis sobre violència masclista més impactants emesos mai per televisió a Espanya en horari de màxima audiència.
La imatge d’una Rocío Carrasco devastada, plena de llàgrimes, que reconeixia haver sigut diagnosticada amb una «síndrome ansiosodepressiva» que l’havia portat a intentar treure’s la vida amb una sobredosi de pastilles, va tenir el demolidor impacte d’una bomba atòmica. Les reaccions a les xarxes socials no es van fer esperar i la classe política va saltar a l’arena. La ministra d’Igualtat, Irene Montero, va obrir un fil a Twitter en defensa de Carrasco, «una víctima de la violència de gènere en les paraules de la qual es poden veure reflectides moltes dones d’Espanya que no veuen sortida a la seva situació, sobretot quan no reben el suport de la justícia». La diputada socialista Adriana Lastra va dir de la celebrity que és «una dona valenta, una supervivent». El hashtag #RocioYoSiTeCreo va començar a córrer com l’escuma. I Iñigo Errejón, líder de Més Madrid, va recordar el cas d’Ana Orantes, assassinada pel seu marit després d’una entrevista a la televisió que va causar una enorme commoció social i una remodelació del Codi Penal.
Acció catàrtica
«El relat d’un maltractament és catàrtic i guaridor per a la dona que el porta a terme i imprescindible perquè altres dones aprenguin a detectar-lo», explica a aquest diari Luis Pliego, director de la revista Lecturas.
«La mateixa Rocío explica que ella veia amb normalitat les situacions que va viure amb Antonio David des dels 18 anys. No tenia res amb què comparar-ho. Per això la importància del seu testimoni al documental», afegeix el periodista. En veritat, ningú imaginava que un culebró de la premsa sensacionalista aixecaria tanta polseguera i posaria de manifest alguns dels problemes estructurals més greus que segueixen arrelats en la nostra societat. Són molts i variats, però tots es concentren en una cosa molt bàsica: el descrèdit sistemàtic a les dones i les conseqüències que això comporta.
L’altaveu d’Antonio David
La docusèrie, dirigida per Ana Isabel Peces, va permetre als espectadors endinsar-se en uns fets dels quals fins ara només hi havia una única versió, la de Flores, convertit en estrella mediàtica i que durant anys ha escampat la llavor de l’odi envers la seva exdona, al mateix temps que construïa la seva imatge de víctima i pare modèlic.
Curiosament, o no, el programa es va emetre a la mateixa cadena, Telecinco, que durant anys havia donat a l’ex guàrdia civil Flores un altaveu privilegiat. «Efectivament, és el mateix altaveu des del qual s’han abocat tota mena d’atacs contra ella. Però Rocío controla ara la narrativa. Ha imposat les seves condicions sobre el tractament que es dona al seu testimoni. I ningú pot pagar-li la xifra que li ha donat Mediaset», analitza Pliego, que considera que a Carrasco ja no li quedava
La ‘celebrity’ va afirmar al documental que el 2019 va intentar suïcidar-se amb una sobredosi de pastilles
cap altra sortida que denunciar el seu cas a la televisió: «Ha intentat silenciar el seu ex primer per la via judicial. Té més de 10 demandes per intromissió en l’honor. També el va denunciar per un delicte de maltractaments continuats en el temps. Però Antonio David no va ser acusat pel fiscal ni jutjat després de la denúncia; per tant, legalment és innocent. Així que a Rocío és l’única sortida que li quedava: explicar-ho a la televisió en prime time».
Fort impacte social
La pregunta és inevitable: ¿era necessari arribar a això per aixecar la consciència de l’espectador? Pel que sembla, sí. Perquè les coses canviïn es necessiten forts revulsius que generin un impacte social. La televisió sempre ha tingut aquest poder i l’ha utilitzat com li ha donat la gana i el públic és un receptor que absorbeix
tots aquests missatges i se’n nodreix. La seva responsabilitat, per tant, és màxima a l’hora d’educar en valors, però això gairebé mai passa i els debats solen reduir-se a un espectacle circense.
Pot ser que Rocío. Contar la verdad
para seguir viva també tingui molt d’exclusiva camuflada de documental i de barraca de fira, ja que el programa paral·lel a l’emissió dels episodis 0 i 1, conduït per Jorge Javier Vázquez, semblava estar així plantejat, tot i que revestit d’una gravetat impostada: aquesta obertura al piano amb la cançó Tout
l’univers, de Gjon’s Tears, representant suís a Eurovisió; aquesta obscurament emocional banda sonora elaborada a base de temes de Max Richter com Path 3 (7676) del seu disc Sleep... Tot en el marc d’un heterogeni fòrum de debat compost per figures que ens portaven des de socialités com Belén Esteban fins a periodistes com Ana Pardo de Vera; la serietat del que es parlava barrejat amb la frivolitat intrínseca del mitjà, unit a la perversa ambigüitat moral que envoltava l’ambient... En qualsevol cas, i més enllà del discutible xou, es va parlar de temes importants d’una forma contundent que no sol ser l’habitual en els programes que configuren el conglomerat de Mediaset: de la violència masclista, del maltractament psicològic, de les llacunes del sistema judicial, de la hipocresia dels mitjans de comunicació i de la salut mental de les víctimes d’abús.
I, sobretot, Rocío Carrasco va aconseguir connectar amb el públic massiu a través de la seva història i posar sobre la taula un debat públic que necessita referents per visibilitzar una lluita reivindicativa que fa anys que està en procés. Així, la crònica rosa va aconseguir ahir generar conversa al voltant del masclisme i la misogínia que continua perpetuant-se en el nostre sistema. En aquests dos primers capítols, una Carrasco ara ferma ara a punt de trencar-se, enumera amb memòria i precisió bona part dels insults i amenaces que va patir en carn pròpia, i que corresponen amb els prototípics patrons de comportament masclista que comencen soscavant l’autoestima de la dona («ets tonta, ets una inútil, estàs grassa, estàs boja») per acabar assestant el cop de gràcia amb l’arma més dolorosa: «Ets mala mare». «No volia sentir por, vergonya, ser qüestionada per tothom», va explicar Carrasco, que adverteix també del maltractament psicològic que han patit els seus fills, Rocío i David, amb els quals fa anys que no té cap relació a causa, presumptament, del seu exmarit. Desfeta en llàgrimes, amb el diafragma gairebé al coll, va relatar: «Quan ell em tornava els nens a la porta de la casa, m’increpava, aprofitava aquestes preses de contacte per insultar-me i dir-me que me’ls prendria. ‘Filla de puta, t’odiaran, faré que t’odiïn’».
«El relat d’un maltractament és catàrtic i imprescindible», apunta Luis Pliego, director de ‘Lecturas’ «En les seves paraules s’hi poden veure reflectides moltes dones d’Espanya» IRENE MONTERO MINISTRA D’IGUALTAT «Rocío Carrasco és una dona valenta, una supervivent» ADRIANA LASTRA VICE SECRETÀRIA GENERAL DEL PSOE «Per això és tan necessari el feminisme #YoSíTeCreo» ÍÑIGO ERREJÓN LÍDER DE MÉS MADRID «No parlis tret que puguis millorar el silenci», va dir Borges. Rocío l’ha millorat» SANDRA BARNEDA PRESENTADORA «Potser no colpeja com el seu pare però sí que esquiva els cops de la vida com ell» ALBA CARRILLO MODEL
Més enllà del discutible xou paral·lel, el programa va servir per donar nous referents al combat social