Salva’m de la ministra
Convertir Rociíto en representant de les maltractades és una conculcació a la feina dels jutges i un insult a les víctimes
Rociíto, coneguda per ser filla de Rocío Jurado i vendre la seva vida a la gerra d’àcid corrosiu de la premsa del cor, és la protagonista d’un programa sensacionalista de vuit capítols al qual Mediaset anomena pomposament «documental». Allà ha explicat que la seva exparella Antonio David Flores la maltractava físicament i psicològicament fa vint anys. Fins on sé, és el mateix de sempre a Sálvame però amb un format més solemne per caçar columnistes d’esquerres. L’audiència ha sigut apoteòsica. Pics de 10 milions d’espectadors, entre ells Irene Montero. Suposo que la ministra devia aprofitar que Iglesias està enfeinat amb la campanya per desprogramar el punyeter HBO i gaudir amb Telecinco.
Montero tuitejava, no sé si com a espectadora o com a ministra, que la pobra Rociíto és una dona maltractada i que «jo sí que et crec, germana». També tuitejaven en aquesta línia Iñigo Errejón i Adriana Lastra en el que un amic ha titllat amb enginy com un «¡vamos, Rafa!» especial per a la parròquia feminista. La conya és que l’endemà Montero va connectar amb Sálvame des del seu despatx del ministeri. Tenia darrere seu dues banderes, l’espanyola i l’europea, per donar a l’esperpent un to institucional. Va repetir que el que s’havia vist i sentit és el testimoni d’una víctima, malgrat que hi ha dos sobreseïments judicials a favor d’Antonio David Flores.
La part judicial del culebró va camí del Tribunal Suprem, però és igual, perquè a Flores ja l’ha condemnat Espanya, que és l’audiència de Sálvame. Per la part que li toca, m’importa un rave. Flores es guanya la vida amb la misèria aliena i xipolleja a la mateixa cubeta corrosiva que Rociíto, aquesta que ara el desintegra. Mediaset ha esperat que la gent veiés el nyap per donar-li a Flores la puntada de peu al cul, així que intueixo que el seu acomiadament és, com els de Gran hermano, un cop d’efecte. Partim de la base que Mediaset és capaç d’emetre un empalament caníbal si això li genera audiència. Coses pitjors s’han vist.
En fi. Estic desassossegat amb l’entusiasme progressista al voltant d’aquest assumpte. No sé si Rociíto menteix o si diu la veritat, però ha cobrat un dineral per donar el seu «valent testimoni» i aquesta dada s’omet entre els ditirambes i lloances que se li dediquen aquests dies Es calcula que més d’un milió d’euros, amb la pretensió de convertir-la en una representant de les dones maltractades no només és una conculcació a la presumpció d’innocència i la feina dels jutges, sinó un insult monumental a les víctimes de la violència masclista.
Però anem al fons de l’assumpte. ¿Què ha fet tan interessant per als polítics deixar-se veure en aquest circ? Com que la meva àvia veu els programes de Mediaset, no se m’acudiria insultar la seva audiència, però coincidiran amb mi que és un entreteniment més aviat xavacà. ¿En quin moment es va decidir que calia prestar crèdit al que s’esdevé allà i convertir els xiscles i escatainejos dels seus personatges en temes d’interès polític? ¿Va ser perquè els candidats es van començar a deixar entrevistar en aquest plató quan estaven en campanya? ¿Va ser perquè Jorge Javier es va implicar en la política i va començar a cagar-se en Vox i a tirar floretes a Sánchez?
Pot ser. Però el fenomen que envolta aquesta frivolitat és, per sobre de tot, un senyal alarmant del nivell al qual ha arribat el populisme a Espanya. La presència de ministres al galliner televisiu eleva aquesta frivolitat al rang de notícia i legitima el sensacionalisme, el xantatge emocional i el vituperi. No m’importa semblar elitista. És un ¡mori la cultura! actualizat.
La presència de polítics com Irene Montero al galliner televisiu legitima el xantatge emocional, el sensacionalisme i el vituperi