«No volem veure la vellesa associada a la decrepitud»
La pandèmia ha exposat amb cruesa els reptes del sobreenvelliment. El cicle sobre ‘Envelliment i necessitats de cura’ exposa les seves conclusions i presenta la xarxa ciutadana La Cura al Centre. La catedràtica d’Antropologia Social i investigadora sobre polítiques públiques de cures amb perspectiva de gènere participa en aquesta sessió organitzada per l’Observatori Social de la Fundació La Caixa. — Gent gran, vells, ancians, tercera edat... ¿Per què tantes paraules per definir aquesta etapa vital?
— N’afegeixo una altra: avis.
— ¡Cert!
— És una etapa que ens acosta al final de la vida, on hi ha decrepitud física i de vegades pèrdua de facultats cognitives. Ens costa confrontar-la i segurament per això no la sabem anomenar.
— És una visió molt negativa.
— Parlo del sobreenvelliment de l’envelliment. Vivim cada vegada més anys i aquesta longevitat va associada a una quarta edat.
— La pandèmia és una oportunitat per parlar dels límits de la vida. ¿L’estem aprofitant?
— No, és un tema que defugim. No abordem què volem fer al final de les nostres vides i tampoc que la mort és part de la vida. Jo mateixa formo part d’aquests vells joves amb hiperactivitat i bona salut i no ho abordo. No afrontem ni la nostra vulnerabilitat ni el paper que la societat dona a la vellesa.
— ¿Quin paper li donem?
— L’ocultem i a més amb la pandèmia hi ha hagut edatisme, és a dir discriminació per edat. S’ha tingut una actitud paternalista cap a les persones grans i se les ha discriminat en l’accés als serveis sanitaris. Em pregunto si hauríem reaccionat igual en el cas que la pandèmia hagués afectat la infància.
— ¿I què es respon?
—Prefereixo no respondre. El 72% de les morts en la primera onada van ser en residències. ¿Per què s’ha descuidat tant el sector residencial? No volem veure la vellesa associada a la decrepitud i les residències, que són necessàries, serveixen per tapar certes situacions.
— La immensa majoria de persones no volen anar a una residència.
—No ho volen, les hi porten. Quan una família opta per aquesta solució és perquè no pot més i això està relacionat amb el sobreenvelliment. En la quarta edat es necessiten cures durant més temps i amb més intensitat i complexitat. És molt difícil mantenir a casa una persona amb Alzheimer.
— Qualifiqui molt breument els següents models de cures: el model residencial actual.
— És millorable.
— El cohousing sènior o vivendes col·laboratives per a la vellesa.
— Molt bo però molt car.
— Les unitats de convivència amb pocs usuaris.
— Sembla que hi ha un consens polític per potenciar aquest model, juntament amb l’augment dels serveis d’assistència domiciliària.
— ¿I no és molt car també?
— És més car que l’actual. Una bona cura requereix o bé explotació o és molt cara. I el nostre país ha optat per l’explotació. ¿O és que a les persones que cuiden a casa els paguem bé? ¿Les tenim assegurades?
— L’últim model és el de les superilles socials, que concentren els serveis d’atenció a la dependència als barris.
— És un model que cal explorar i potenciar, perquè possibilita estar el màxim temps a casa teva i potenciar l’entorn comunitari.
— Vostè ha sigut regidora i diputada. Sap que, sense diners, tots aquests models són paper mullat.
— Una part dels fons europeus aniran a la remodelació de les residències per transformar-les en unitats de convivència, però la pregunta és molt pertinent. Si no fem ara un canvi de model que sigui satisfactori, no tirarem endavant.
— ¿Què ho frena, diners a part?
— Fa falta més consciència que el dret a ser cuidat no és un caprici, és un dret. Tampoc és un problema individual o familiar, sinó una qüestió social i política i com a societat hem de responsabilitzar nos-en.
— Mentrestant, segueixen les llistes d’espera.
— El sistema actual no protegeix els més vulnerables. S’ajunten una injustícia de gènere (perquè és un tema que afecta més les dones tant com a usuàries com cuidadores) i una injustícia social quan per a una plaça pública has d’esperar quatre o cinc anys.
—Es parla de models de futur però no se solucionen els dèficits de la llei de dependència.
— Això és responsabilitat política. Una cosa són els projectes, però la realitat la tenim ja. Hi ha sobrecàrrega en les famílies, s’han eliminat serveis i no es milloren les condicions de treball. I això és el més urgent.
— ¿L’atenció a la vellesa dependent hauria de ser pública?
— Hi pot haver col·laboració publicoprivada, però cal evitar que sigui un negoci lucratiu.
— Igual que es fan campanyes perquè les dones estudiïn carreres tecnocientífiques, ¿per què no es promou que els homes es formin en les cures?
— Cal potenciar les masculinitats cuidadores, l’entrada dels homes en llocs de treball relacionats amb cuidar, i no només els nens, que és el que té glamur. Però la precarització dels treballs vinculats a la cura i una qüestió més cultural que els homes no s’han socialitzat per cuidar actuen com a fre.
— Sembla que sigui poc masculí.
— Hi ha homes que cuiden, pocs, però són molt invisibles. És necessari donar valor a cuidar. Si no cuidem, no hi ha vida.
«S’ha sigut paternalista i s’ha discriminat les persones grans» «Una bona cura exigeix explotació o és molt cara. I hem triat l’explotació» «Cal potenciar les masculinitats cuidadores i no només dels nens»