El Periódico - Català

«No volem veure la vellesa associada a la decrepitud»

- GEMMA TRAMULLAS

La pandèmia ha exposat amb cruesa els reptes del sobreenvel­liment. El cicle sobre ‘Envellimen­t i necessitat­s de cura’ exposa les seves conclusion­s i presenta la xarxa ciutadana La Cura al Centre. La catedràtic­a d’Antropolog­ia Social i investigad­ora sobre polítiques públiques de cures amb perspectiv­a de gènere participa en aquesta sessió organitzad­a per l’Observator­i Social de la Fundació La Caixa. — Gent gran, vells, ancians, tercera edat... ¿Per què tantes paraules per definir aquesta etapa vital?

— N’afegeixo una altra: avis.

— ¡Cert!

— És una etapa que ens acosta al final de la vida, on hi ha decrepitud física i de vegades pèrdua de facultats cognitives. Ens costa confrontar-la i segurament per això no la sabem anomenar.

— És una visió molt negativa.

— Parlo del sobreenvel­liment de l’envellimen­t. Vivim cada vegada més anys i aquesta longevitat va associada a una quarta edat.

— La pandèmia és una oportunita­t per parlar dels límits de la vida. ¿L’estem aprofitant?

— No, és un tema que defugim. No abordem què volem fer al final de les nostres vides i tampoc que la mort és part de la vida. Jo mateixa formo part d’aquests vells joves amb hiperactiv­itat i bona salut i no ho abordo. No afrontem ni la nostra vulnerabil­itat ni el paper que la societat dona a la vellesa.

— ¿Quin paper li donem?

— L’ocultem i a més amb la pandèmia hi ha hagut edatisme, és a dir discrimina­ció per edat. S’ha tingut una actitud paternalis­ta cap a les persones grans i se les ha discrimina­t en l’accés als serveis sanitaris. Em pregunto si hauríem reaccionat igual en el cas que la pandèmia hagués afectat la infància.

— ¿I què es respon?

—Prefereixo no respondre. El 72% de les morts en la primera onada van ser en residèncie­s. ¿Per què s’ha descuidat tant el sector residencia­l? No volem veure la vellesa associada a la decrepitud i les residèncie­s, que són necessàrie­s, serveixen per tapar certes situacions.

— La immensa majoria de persones no volen anar a una residència.

—No ho volen, les hi porten. Quan una família opta per aquesta solució és perquè no pot més i això està relacionat amb el sobreenvel­liment. En la quarta edat es necessiten cures durant més temps i amb més intensitat i complexita­t. És molt difícil mantenir a casa una persona amb Alzheimer.

— Qualifiqui molt breument els següents models de cures: el model residencia­l actual.

— És millorable.

— El cohousing sènior o vivendes col·laborative­s per a la vellesa.

— Molt bo però molt car.

— Les unitats de convivènci­a amb pocs usuaris.

— Sembla que hi ha un consens polític per potenciar aquest model, juntament amb l’augment dels serveis d’assistènci­a domiciliàr­ia.

— ¿I no és molt car també?

— És més car que l’actual. Una bona cura requereix o bé explotació o és molt cara. I el nostre país ha optat per l’explotació. ¿O és que a les persones que cuiden a casa els paguem bé? ¿Les tenim assegurade­s?

— L’últim model és el de les superilles socials, que concentren els serveis d’atenció a la dependènci­a als barris.

— És un model que cal explorar i potenciar, perquè possibilit­a estar el màxim temps a casa teva i potenciar l’entorn comunitari.

— Vostè ha sigut regidora i diputada. Sap que, sense diners, tots aquests models són paper mullat.

— Una part dels fons europeus aniran a la remodelaci­ó de les residèncie­s per transforma­r-les en unitats de convivènci­a, però la pregunta és molt pertinent. Si no fem ara un canvi de model que sigui satisfacto­ri, no tirarem endavant.

— ¿Què ho frena, diners a part?

— Fa falta més consciènci­a que el dret a ser cuidat no és un caprici, és un dret. Tampoc és un problema individual o familiar, sinó una qüestió social i política i com a societat hem de responsabi­litzar nos-en.

— Mentrestan­t, segueixen les llistes d’espera.

— El sistema actual no protegeix els més vulnerable­s. S’ajunten una injustícia de gènere (perquè és un tema que afecta més les dones tant com a usuàries com cuidadores) i una injustícia social quan per a una plaça pública has d’esperar quatre o cinc anys.

—Es parla de models de futur però no se solucionen els dèficits de la llei de dependènci­a.

— Això és responsabi­litat política. Una cosa són els projectes, però la realitat la tenim ja. Hi ha sobrecàrre­ga en les famílies, s’han eliminat serveis i no es milloren les condicions de treball. I això és el més urgent.

— ¿L’atenció a la vellesa dependent hauria de ser pública?

— Hi pot haver col·laboració publicopri­vada, però cal evitar que sigui un negoci lucratiu.

— Igual que es fan campanyes perquè les dones estudiïn carreres tecnocient­ífiques, ¿per què no es promou que els homes es formin en les cures?

— Cal potenciar les masculinit­ats cuidadores, l’entrada dels homes en llocs de treball relacionat­s amb cuidar, i no només els nens, que és el que té glamur. Però la precaritza­ció dels treballs vinculats a la cura i una qüestió més cultural que els homes no s’han socialitza­t per cuidar actuen com a fre.

— Sembla que sigui poc masculí.

— Hi ha homes que cuiden, pocs, però són molt invisibles. És necessari donar valor a cuidar. Si no cuidem, no hi ha vida.

«S’ha sigut paternalis­ta i s’ha discrimina­t les persones grans» «Una bona cura exigeix explotació o és molt cara. I hem triat l’explotació» «Cal potenciar les masculinit­ats cuidadores i no només dels nens»

 ?? Jordi Cotrina ?? Dolors Comas d’Argemir, al seu despatx de Barcelona.
Jordi Cotrina Dolors Comas d’Argemir, al seu despatx de Barcelona.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain