Una nonagenària antidesnonaments

El Centre Residencial d’Inclusió (CRI) La Llavor, el primer específicament per a dones sense llar a Barcelona, bateja com a Llar Núria Marcet un dels seus espais. Marcet, de 91 anys, surt cada setmana al carrer per parar desnonaments al Gòtic, el seu barr

Que no només somriuen els llavis, també els ulls, es fa evident, una altra vegada. Les mirades de les dones de La Llavor brillen d’agraïment i amor. No és la primera vegada que Núria Marcet visita l’espai i és precisament això el que afegeix emoció a la cita. Aquesta nonagenària tan dolça com combativa ja va ser aquí al desembre, per conèixer el projecte i les dones que hi viuen, així que la visita d’avui és un retrobament en tota regla. És un dia especial i sembla que el sol ho sàpiga i brilli especialment per a elles.

Avui [dijous passat 18 de març] posen el seu nom, Llar Núria Marcet, al pis ubicat dins del centre, en el qual viuen dones amb necessitats específiques. Vivenda compartida per set dones d’orígens i edats diverses, amb una decoració austera però amb vista al mar i al bosc i situada davant la singular església de Sant Genís dels Agudells. Pis amb un nom que, des de dijous, rendeix homenatge a aquesta veïna del Gòtic de 91 anys i de cos fràgil però idees clares que ha fet de la defensa de la vivenda un dels motors de la seva vida en aquests últims anys: no es perd cap concentració per aturar un desnonament al seu barri, on els veïns són família.

Fa dies va caure i ara es mou en cadira de rodes, però no ha volgut fallar a la cita, malgrat que li queda molt lluny La Llavor, a Collserola, del seu àtic a Ciutat Vella. Tampoc va fallar aquella mateixa setmana al desnonament amb data oberta d’Alejandro Jorge, un dels seus veïns, de 84 anys. Un desnonament que, gràcies a la pressió dels seus companys de Resistim al Gòtic –plataforma veïnal de la qual ella és el membre més veterà i, sens dubte, un dels més estimats– van aconseguir aturar havent de recórrer a demanar ajuda fins i tot a l’ONU. Paralització de la qual Núria no es va assabentar perquè se li han espatllat els dos mòbils que té. «Ja em va semblar estrany que no hi hagués ningú. Jo baixava cada matí al saber allò de la data oberta i se’m feia molt estrany que no hi hagués ningú», assenyala la dona, a la terrassa de l’equipament per a dones sense llar gestionada per Sant Joan de Déu, en concert amb l’Ajuntament de Barcelona i en col·laboració amb la Fundació Ared.

L’avaria dels seus mòbils no la preocupa. «Cada vegada necessito menys coses materials. Ja només m’interessa el que és espiritual. Com ser aquí avui al costat d’aquestes dones», explica amb la mà

«Ja sols m’interessa el que és espiritual, com ser aquí amb aquestes dones», explica Marcet

al cor i l’emoció als ulls. Assabentar-se de la suspensió del desnonament d’Alejandro és una alegria afegida al matí. Una emoció compartida per les dones que viuen en aquest pis d’acollida, que li han preparat un petit pica-pica al sol –assortiment Cuétara i termos de cafè amb llet– després de l’acte oficial del descobriment de la placa a la porta. Un homenatge amb un 100% de participació femenina, com les treballadores i les usuàries d’un centre en el qual es respira sororitat.

Va parlar en un acte carregat de veritat, Oraima, la més jove de les habitants de la Llar Núria Marcet, que justament diumenge va celebrar el seu 30è aniversari. Una jove d’origen veneçolà que estudia perruqueria al matí, fa les pràctiques a la tarda i pentina les seves companyes els diumenges. «M’agrada la perruqueria perquè pentinar les dones és també una manera d’ajudar-les, de fer-les sentir bé», reflexiona la jove, molt contenta de conèixer, finalment, la Núria. La primera vegada que l’homenatjada va visitar el centre ella estava estudiant i es va perdre la trobada, però la coneix bé i l’admira, com totes les seves companyes. Al tauler d’anuncis de l’entrada tenen penjada la seva intensa biografia.

Al flamant cartell a la porta del pis, la Núria apareix retratada al carrer, per descomptat, en una manifestació, amb una pancarta en la qual es llegeix No ens faran fora a la Rambla en una protesta que el gener del 2017 recordava que Barcelona no està en venda.

Set anys en una barraca

No és el primer espai de la ciutat que rep el nom d’aquesta veterana activista, la vuitena de 14 germans nascuda en una família marcadament religiosa que es va fer monja als 19 i va viure durant set anys en una barraca al Camp de la Bota, després de deixar una congregació «que considerava classista», per poder estar al costat dels més vulnerables, on considerava que era el seu lloc i on continua estant mig segle després, al carrer, de portal en portal, aturant desnonaments. Els seus companys de Resistim al Gòtic, els seus veïns, i la resta de col·lectius de La Negreta li van posar el seu nom fa poc més d’un any, el febrer del 2020, just abans de la pandèmia, a la sala gran de l’espai social coincidint amb el seu 90 aniversari.

n