El Cretaci de

Al cotxe li va anar a Espanya al llarg del segle XX com als dinosaures en el Cretaci, salvant les distàncies, és clar, perquè parlem de mides de xassissos molt diferents, i hi va haver algú que va comprendre i va retratar com ningú aquell cataclísmic procés: Antoni Campañà (Arbúcies, 1906 – Sant Cugat del Vallès, 1989). És el fotògraf en voga des que el MNAC ha decidit organitzar una exposició, La guerra infinita, a partir dels negatius sobre la Guerra Civil que durant tota la seva vida va ocultar, fins i tot a la seva família. Val la pena visitar-la. Però Campañà tenia molta més obra, entre la qual, el que gairebé sembla una fixació, els cotxes, camions també. Se’n va enamorar com Helmut Newton d’unes bones cames. Els va convertir en protagonistes de les milers de fotografies que va fer entre 1925 i 1975. Va ser testimoni, així, del Cretaci automobilístic. Casa Seat acaba d’inaugurar una exposició amb parts d’aquest formidable arxiu de cel·luloide.

Campañà, l’estètica de la modernitat mecànica. Així han batejat la mostra. L’han comissariat l’historiador Arnau González, el periodista

Plàcid Garcia-Planas i el net de Campañà, Toni Monné, que és qui resumeix amb gran encert l’accidentada vida del cotxe a Espanya al llarg del segle XX.

Hi va haver una edat d’or. Entre 1902 i 1936, només a Barcelona hi havia fins a 41 fàbriques diferents d’automòbils. D’algunes en sortien peces d’orfebre de fama internacional. No és estrany, doncs, que Campañà sentís curiositat per aquest enginy nouvingut als carrers. Va passar així a tot el món, cert, però la història espanyola és la que és. La mateixa Barcelona que va ser una mena de Detroit del Mediterrani va ser el 1936 i, sobretot, el 1937, una rereguarda fins i tot ludista amb part del parc mòbil. Es van requisar vehicles que van ser tractats com si fossin feixistes amb rodes. D’altres van ser col·lectivitzats per les forces anarquistes i comunistes de la ciutat, però la cura que van rebre no va ser la dels seus antics xòfers, sinó la de carn de canó. Després de la guerra van acabar molts d’aquesta manera, com ferros inservibles. Això també ho va fotografiar Campañà.

Quan fa 65 milions d’anys un meteorit va sacsejar la Terra (tornem al Cretaci), es van extingir els dinosaures, les grans carrosseries del regne animal. Van sobreviure a aquella gran extinció petits mamífers, una etapa equivalent, en termes del segle XX espanyol, a l’autarquia dels primers anys del franquisme. Fins que va arribar el desenvolupament, en el qual va emergir la rabassuda silueta del Seat 600, inflat com un rosegador. La primera unitat va sortir de fàbrica el 27 de juny de 1957. Aquell vehicle no només va motoritzar un país, sinó que, fins i tot, semblava tret del manual d’instruccions del Monopoly. Els compradors pagaven per endavant el cotxe. Entraven

així en una llista d’espera que va arribar a ser d’un any. Ni tan sols podien triar el color. Amb aquells diners, Seat fabricava el vehicle, però no pagava els proveïdors fins que la unitat feia tres mesos que era a la carretera. Ni Milton Friedman, ideòleg econòmic de capçalera de Reagan i Thatcher, va ser capaç d’arribar tan lluny. Campañà també va ser allà, en el naixement d’aquella nova espècie automobilística.

La història, en aquest cas, té el seu component romàntic. Campañà va ser durant la Guerra Civil xòfer de camions a les forces aèries del bàndol republicà. Abans que Espanya se n’anés en orris, va conèixer un altre personatge ben singular, José Ortiz Echagüe, un home polifacètic, majúscul fotògraf però, a més, home d’empresa. Acabaria sent el president de Seat. Políticament estava a l’altre costat de la trinxera, de manera que, quan va acabar la contesa, va dir a Campañà que no tingués por, que no li passaria res. Pel que sembla, idèntica promesa va fer a moltes altres persones i així va passar.

Val per això la pena reparar en una de les fotografies més singulars de l’exposició de Casa Seat. Des de dalt d’una escala, Campañà retrata un grup d’operaris de la cadena de producció. Al seu costat li sosté el flaix el mateix Ortiz Echagüe. Més que una foto, allò és la radiografia d’una amistat.

n