La pervivència de Déu
Fa uns anys, Sergi Pàmies escrivia que «de la mateixa manera que existeix una manera nuñista de ser cruyffista, no crec que existeixi una manera cruyffista de ser nuñista». Les eleccions a la presidència del
Barça han reafirmat aquella hipòtesi. I han demostrat una altra cosa: que per ser cruyffista amb pedigrí d’aristòcrata no n’hi ha prou de dir-ho. O ho ets o no ho ets. En el primer cas, Toni Freixa, potser l’únic que intentava recuperar alguna cosa del llegat de Josep Lluís Núñez, va declarar que «ser cruyffista en el terreny futbolístic no és ser antinuñista», amb la qual cosa donava la raó al meu amic Sergi. En el segon cas, Víctor Font va lloar l’herència de Cruyff i la va definir com ningú: «El cruyffisme és un Barça guanyador». Però Font no era Laporta, que va fonamentar la seva campanya a partir de les regles de la Bíblia segons Johan: «Si el millor de l’equip contrari es desmarca molt bé, sempre cal optar per la solució més senzilla; si no el marca ningú, no es podrà desmarcar». Aquest va ser el secret. Excepte en l’arrencada homèrica de la pancarta als voltants del Bernabéu, Laporta es va limitar a tenir la pilota els 3 minuts de mitjana estadística, mentre pensava (també ho diu la Bíblia), que l’important és el que fas en els 87 minuts restants sense pilota.
Missatge de la divinitat
I així va ser. Quan va guanyar, ell i els de la seva candidatura es van treure la reglamentària mascareta de diari i es van enfundar el tapaboques bonic, de color taronja i sota l’advocació del número màgic, el «14» aquest número que per a un culer significa una cosa així com el missatge xifrat de la divinitat. I perquè no quedessin dubtes, Laporta va cridar: «Som desacomplexadament cruyffistes». Quina sorpresa.
Potser no era del tot necessari, perquè ja havia quedat clar que la connexió entre Laporta i Cruyff era una cosa així com la que hi ha en la intimitat entre Déu i el Sant Pare, és a dir, un col·leguisme místic d’alta volada. La tens o no la tens, i a hores d’ara Víctor Font i la resta dels culers ja ho saben. És curiós contemplar el paisatge després de la batalla. És com ser a Waterloo després de l’ombrívola derrota de Napoleó, però amb la diferència que, en aquesta última contesa, ja no hi havia l’emperador ni cap dels seus exèrcits. La lluita del vencedor contra algú que ni tan sols havia comparegut vicarialment. S’ha lliurat una contesa sense gairebé nuñisme, un dels dos pols que han marcat «la reforma i la contrareforma tan pròpies del món culer», com deia Ramon Besa. I Laporta, que si alguna cosa té és que és hàbil i sap llegir derrotes i victòries, podria haver fet seves les paraules que va pronunciar el duc de Wellington: «Al marge d’una batalla perduda, no hi ha res més depriment que una batalla guanyada». Per això, ha apostat per la unitat del barcelonisme, jo crec que sincerament. Perquè no es tracta de brandir armadures lluents davant un enemic inexistent, ara com ara, sinó de fer confluir les mirades davant l’altar d’adoració.
No hi ha manera de ser barcelonista sense ser cruyffista. És el triomf pòstum de Johan. Més que ser el jugador del 0-5, el del gol a Reina, el del penal indirecte, el de l’eslàlom fulgurant; més que ser l’entrenador del Wembley històric, el del «jardí de Versalles» (com va escriure Ramón Lobo), el del Dream Team, el del «sortiu i disfruteu»; més que tot això, Cruyff és el ressuscitat (recordem que va morir per Setmana Santa) que va instaurar una nova religió, ara majoritària, gairebé unànime, sense gairebé heretgies, com va fer aquell altre déu que també va morir per Setmana Santa.