La «inevitable» i talentosa Doña Emilia
Deu ser perquè la primavera ha irromput sense avisar, però el cas és que ahir a la nit es va muntar un sarau quan un veí cockney se’ns va colar a l’hotel, per la porta del darrere, arrossegant un piano mecànic. Va fer anar la maneta i es va enfilar escales amunt amb un pasdoble pesat, una invitació irresistible al ball, criats amb senyores, la planxadora amb l’hoste de la 118, enllaçats i elèctrics tots, com si ens haguessin injectat l’AstraZeneca i la Sputnik juntes. L’aire del vestíbul feia olor de revetlla antiga, de rosquilles i de clavell a punt d’esclatar tan vívidament que vam recordar Emilia Pardo Bazán (1851-1921) i vam brindar no només per ella i el centenari de la seva mort, que es compleix el 12 de maig –aquí, al Cadogan, som de celebrar-ho tot–, sinó també per la seva novel·la Insolación, de la qual han aparegut dues reedicions precioses, totes dues il·lustrades: la de Reino de Cordelia (amb dibuixos de Javier de Juan) i la d’Alianza (a càrrec d’Irlanda Tambascio).
¡Quin atreviment el 1889! La novel·la comença amb una senyora enllitada, l’aristòcrata Francisca de Asís Taboada, en un despertar atroç, amb un dolor que li barrina les temples i la boca «pegajosita, amarga y seca», una migranya que la serventa s’entossudeix a atribuir a un excés de sol encara que es tracta, en realitat, d’una ressaca com una casa de pagès, ben caparruda, de mançanilla Tío Pepe. ¿Una dama beguda? No només això; la marquesa de 32 anys, viuda respectable, s’ha escapat la vigília a les prades de San Isidro per festejar la romeria del sant amb un galant gadità, Diego Pacheco, tan calavera, entremaliat i gandul com seductor.
Avançada a la seva època, una força de la naturalesa, Pardo Bazán va posar sobre el tapet qüestions llavors impensables com el cos i el desig sexual de les dones, sepultats sota la cotilla i un frufru espès d’enagos arnosos, convencions socials i prejudicis religiosos. «La inevitable Doña Emilia», així l’anomenaven, amb ironia i d’amagat, els seus rivals literaris i companys de generació, per la facilitat i gosadia amb què entrava a polemitzar amb ells en tota mena de embolics. La crítica de l’època es va escandalitzar pel tema d’Insolación, que Clarín va arribar a qualificar com «l’antipàtic poema d’una jamona endarrerida de carícies».
Pardo Bazán va seguir impertèrrita a la seva i va dedicar la novel·la a José Lázaro Galdiano, un navarrès guapo i culte, 11 anys més jove que ella, amb qui la novel·lista gallega va tenir un affaire.