La immortal petjada del cruyffisme
Fa cinc anys que va morir Johan Cruyff. Però la seva inspiradora obra té més vigència que mai. Koeman, Laporta, Jordi Cruyff...
Se’n va anar, però ha tornat. I amb més energia que mai. Va morir fa avui justament un lustre, però el cruyffisme, una manera d’interpretar el futbol i, per descomptat, la vida, retorna feliç al Camp Nou de la mà de Joan Laporta («si he sigut president del Barça ha sigut gràcies al Johan», afirma el nou president), amb un equip dirigit des de la banqueta per un dels seus fills predilectes: Ronald Koeman, el pilot d’una complexa reconstrucció. A l’espera, a més, que Jordi Cruyff, el seu únic fill natural, també torni a la casa comuna del barcelonisme, convertit, potser, en el nou secretari tècnic del club. Es completaria així el cercle virtuós del retorn de Cruyff. El president que mana (Laporta), l’entrenador que dirigeix (Koeman) i l’executiu que dissenya el pla esportiu (Jordi Cruyff). Fidels i entregats a aquesta causa ideològica i futbolística.
Anys de distanciament
Després d’anys i anys de tremend desinterès (gairebé ha durat una dècada) en què es va renegar d’aquesta idea que va canviar la història del Barça per sempre, ara s’endevina un altre moment d’esplendor del cruyffisme. Una filosofia antiga. El seu naixement està datat el 1988, coincidint amb l’arribada del creador a un club
perdedor i enderrocat, després del Motí de l’Hesperia, en el qual tota la plantilla, amb el tècnic Luis Aragonés al seu costat, exigia la dimissió del llavors president, Josep Lluís Núñez. El mateix que es va entregar després de manera desesperada i artificial a les mans del tècnic. Filosofia antiga i, alhora, cada vegada més moderna, transformada en una cultura que ha transcendit les fronteres del Camp Nou.
El 2012, Guardiola va abandonar el Barça i, després d’un any sabàtic, va propagar aquesta corrent primer per Alemanya (es va colar a la casa de Beckenbauer, el Kaiser que va impedir la perfecció del futbol total de la Taronja Mecànica al Mundial-74) i després va instal·lar la Bíblia a Manchester (allà segueix) demostrant al país que va inventar el futbol que hi ha un estil de joc modern,
atrevit i bonic que fa de la passada la seva bandera filosòfica. Com més fidels s’hi sumaven fora, menys en quedaven dins en una estranya contradicció que va acabar gairebé expulsant els cruyffistes del lloc on van néixer. «Només Déu sap el que ha costat arribar fins aquí», va dir Laporta la passada setmana en el discurs de la presa de possessió, clonant la mateixa frase que va pronunciar Cruyff el 1999 amb motiu del partit homenatge al Dream Team, que es va acabar fent perquè hi havia un contracte que així ho exigia. I no per voluntat pròpia de la junta de Núñez llavors.
Però el nou president va afegir des de la tribuna del Camp Nou una frase que Cruyff no va pronunciar fa 22 anys des de la gespa: «Els cruyffistes ho sabeu», va afirmar Laporta assumint aquesta llarga travessia, en la qual la idea va ser primer menystinguda i més tard menyspreada. Ni Rosell, que va desposseir el tècnic de la presidència d’honor que li va conferir Laporta el 2010, ni Bartomeu
tampoc van creure mai en aquesta filosofia. Fa cinc anys que ell ja no hi és. Però al Barça la seva inspiradora figura ha retornat amb més vigència que mai, influint de tal manera que la pregunta –«sempre penso ¿què faria el Johan?», recalca Laporta– sobrevolarà totes les decisions.
Sense ser tan fonamentalista com Guardiola, Koeman té els principis bàsics del cruyffisme en la gestió de la plantilla, valent amb els joves i tremendament exigent amb les vaques sagrades, terme que feia servir Cruyff per referir-se a ell, Zubi, Laudrup, Bakero com els líders del grup. Ara ho són Messi, Piqué, Busquets... I el club, com si hagués emprès un dramàtic viatge al passat, no té diners, venint com ve de la ruïna de Lisboa. El 1989, Núñez va recórrer
a la inusual fórmula del lísing per fitxar Koeman per 1.000 milions de pessetes (sis milions d’euros).
Ara, Laporta haurà de buscar alternatives per pilotar sota els preceptes cruyffistes una altra delicada reconstrucció, convertint la pilota en el veritable nucli del Barça. Al president li tocarà rebaixar la massa salarial per instaurar la cultura de la jerarquia, a més d’obrir de bat a bat i per autèntica convicció la porta de l’Estadi Johan Cruyff, niu fins ara d’operacions estranyes, perquè els joves del filial transitin fàcilment cap al Camp Nou. Després, arribarà el negoci perquè els diners, com deia Cruyff, han de ser al camp i no al banc. El problema és que no hi ha ni un euro.
Però si tens una idea posseeixes, en realitat, un gran tresor. Coincidint amb la defunció ideològica del nuñisme, Freixa, l’únic candidat que enarborava aquesta idea, va quedar tercer després de Laporta i Font en les eleccions, retorna al Barça el cruyffisme sense Cruyff.
Laporta va seguir el credo de Cruyff des de sempre i ara s’inspira en el seu record
Koeman, un dels seus alumnes, dirigeix el Barça, que espera Jordi Cruyff, el seu fill