‘Sky rojo’. La polèmica envolta la nova sèrie sobre la prostitució.
La nova sèrie dels creadors de ‘La casa de papel’ per a Netflix aixeca un encès debat per la seva visió espectacularitzada del tràfic de persones i la sexualització de les seves protagonistes femenines
La sèrie denuncia el tràfic, però a través d’una aventura ‘cool’ i glamurosa
Divendres s’estrenava a Netflix la sèrie Sky rojo, creada per Álex Pina i Esther Martínez Lobato, responsables del boom internacional La casa de papel. En tot just quatre dies, i com era de preveure, Sky rojo s’ha convertit en fenomen global: número 4 al rànquing de sèries de Netflix més vistes al món, segons la web FlixPatrol, i número 1 a Espanya i una infinitat de països llatinoamericans. La sèrie, composta per vuit episodis vibrants, relata la història de tres joves que exerceixen la prostitució en un club de carretera de Tenerife i que, després de fugir del proxeneta que les explota sexualment, intenten evitar caure en mans dels dos sicaris que les persegueixen.
Creada en un format atractiu, amb episodis de 25 minuts de ritme frenètic i addictiu, i marcada per una captivadora estètica pulp que remet al cine de Tarantino, la sèrie va començar a suscitar la polèmica des del primer dia d’emissió. ¿Les raons? La visió que s’ofereix de la prostitució i el tràfic de persones, la sexualització de les seves protagonistes femenines i, en especial, la violència verbal i física que s’exerceix contra les dones.
«Us tallaré els braços i les cames i us deixaré només els forats», deixa anar el personatge de Romeo (Asier Etxeandia), per amenaçar les tres noies que explota al seu club de cites. És una de les nombroses frases de traç gruixut que adornen una sèrie que desprèn un relliscós discurs moral. D’una banda, intenta presentar Coral (Verónica Sánchez), Wendy (Lali Espósito) i Gina (Yany Prado) com tres heroïnes apoderades a l’estil de Thelma y Louise que s’enfronten als abusos del poder patriarcal per alliberarse de les seves cadenes. També pretén denunciar la ignomínia inherent a la prostitució i el tràfic de persones. Però, alhora, la sèrie converteix la dura peripècia humana dels seus protagonistes en una aventura irresistiblement cool, en un espídic i addictiu divertimento ple de neons, música a tot drap i noies amb poca roba, cosa que ja era imatge de marca de l’anterior producte de Pina per a Netflix, la sèrie White lines. No només això: a Sky rojo es percep una estranya fascinació a l’hora de sotmetre les dones a tota classe de vexacions sense perdre en cap moment la imatge sexi i provocativa que es pretén remarcar. La mirada masculina s’hi imposa.
En contra i a favor
«No sé si recordeu aquella notícia del 2008 de l’home que va entrar amb una pistola en un bordell de Granada cridant ‘soc el cap i aquesta nit mana la meva polla’. Doncs aquest senyor, si veiés Sky rojo, li semblaria una comèdia romàntica», escrivia l’analista cultural Juan Sanguino al seu compte de Twitter. No tot són crítiques, per descomptat. Cineastes com Paco Cabezas (Carne de neón, Penny Dreadful) han mostrat el seu entusiasme per l’exitosa sèrie de Netflix: «M’ha semblat un gaudi. No és un documental sobre el tràfic de blanques. És pulp, violent i divertit. I no em sembla masclista. Les protagonistes són dones i pateixen perquè, si no, no hi hauria sèrie. Per divertir s’ha d’arriscar», va escriure Cabezas a Twitter.
«Sé que és una ficció, i crec que des del punt de vista visual i de
muntatge té coses que estan bé. Però no m’ha agradat el tractament que fa de la prostitució», explica la periodista Marta Jaenes, que acaba de publicar amb Rosa
Márquez l’assaig ¿Cerró usted las piernas? Contra la cultura de la violación. «La seva manera de sexualitzar les protagonistes, que fa hores que fugen i segueixen amb els talons i els superescots del bordell; aquesta atmosfera canalleta i guai que dubto que s’assembli al que passa en un prostíbul... És el de sempre: denunciar la violència erotitzant la violència. No ho veig», remata Jaenes.
En aquest sentit, «és una cosa que, d’alguna manera, ja es podia percebre en els slashers dels 70, aquest subgènere en què un psicòpata que assassina brutalment adolescents i joves, en especial noies, i que era de natural reaccionari», analitza el crític i professor de cine Quim Casas. «Tant a Sky rojo com en el slasher, les protagonistes són heroïnes joves, atractives i decidides. Es tracta d’un empoderament una mica fictici i fantasiós», afegeix el crític.
Tant Pina com Martínez Lobato han admès en diverses entrevistes promocionals de la sèrie que eren conscients que el to utilitzat despertaria crítiques per la seva, diguem-ne, lleugeresa i frivolitat. La glamurització de la prostitució. «Sí, ha sigut arriscat, però la comèdia i l’acció són la nostra aposta per explicar una cosa molt sòrdida, molt dramàtica, d’una forma que arribi al màxim nombre possible d’espectadors. Si la sèrie serveix perquè algú durant un minut es pari a pensar en el que passa a l’altre costat de la carretera, ja haurem aconseguit alguna cosa», va declarar Pina en una entrevista recent al portal Sensacine.
Univers paral·lel
Certament, Sky rojo ni és ni pretén ser un drama realista on abunda la brutícia i el turment. Seria molt més a prop de l’exploitation de saldo de Perras furiosos (Bitch slap), de Rick Jacobson, que del drama del tràfic de persones de Lilya forever, de Lukas Moodysson. Pina i Lobato s’esforcen a endinsar-nos en un univers paral·lel que es troba allunyat dels codis de la realitat i que s’assembla més al món del còmic. Incorporant-hi, això sí, discursos que sí que tenen una base autèntica a l’hora de parlar de la prostitució. «No guanyem en siderúrgia, no guanyem en mineria. Però guanyem en putes», afirma el proxeneta Romeo. Segons es diu a la sèrie, Espanya és el primer país d’Europa en consum de prostitució i el tercer del món.
Aquestes últimes frases estan precisament extretes del llibre El proxeneta, , de l’escriptora i directora Mabel Lozano, que fa més de 15 anys que investiga entorn del tràfic i que acaba de guanyar el Goya al millor curtmetratge documental per Biografía del cadáver de una mujer. «Totes les pinzellades que es donen sobre la realitat no les veus, només es diuen. Per tant, no serveixen per a res», sentencia.
Llei contra el tràfic
Curiosament, Sky rojo ha aparegut al mateix temps que s’impulsaven des del Govern central els treballs per elaborar una llei integral contra el tràfic i l’explotació sexual. Un assumpte delicat sobre el qual fa temps que intenta establir una regulació i que la sèrie tracta sempre des de l’espectacle. ¿Tenen les sèries una responsabilitat a l’hora d’educar els espectadors en valors? ¿Es pot utilitzar qualsevol tema de la manera que es vulgui apel·lant a la llibertat d’expressió? ¿Encara que denigri les dones o sigui una apologia de la violència masclista? «El cine és una de les millors eines que hi ha per educar l’espectador, però pot servir precisament per al contrari, ja que incideix tant en l’imaginari col·lectiu, que hem idealitzat Pretty woman», respon Lozano. «I crec que la mirada sobre la violència, les desigualtats, l’explotació, ha de ser transversal a tot, sense retallar la llibertat del creador. La pregunta és: ¿són conscients en molts casos del que està o no fent?».
Les ficcions es poden convertir en un reflex deformat de la realitat. En poden retratar les misèries, poden ser fosques sense la necessitat de ser alliçonadores o moralistes. Però a Sky rojo, la denúncia acaba sepultada sota el seu explosiu sentit de l’entreteniment. També sota el seu discutible bon gust. «¿Vols que et llepi els ous, carinyo?», és una de les primeres frases que se sent de boca de Coral, després de dir: «Soc puta, abans vaig ser mestressa de casa i, abans d’això, biòloga». Detalls que, no obstant, importen poc als centenars, milers d’usuaris de Twitter que aplaudeixen la «contundència i efectivitat» de Sky rojo a l’hora de tractar el difícil tema: «Sense clients no hi ha prostitució».
«L’acció és la nostra aposta per explicar una cosa molt sòrdida», apunta Álex Pina
«Les pinzellades sobre la realitat no es veuen, només es diuen», afirma Mabel Lozano