¿Per què hi ha països més estrictes?
Mentre alguns estats van aplicar mesures més severes, d’altres van apostar per restriccions en funció del moment.
Ja fa un any que la humanitat intenta conviure (o sobreviure) amb el coronavirus. I si alguna cosa hem après en tot aquest temps és que, desgraciadament, no hi ha una mesura estrella que per si sola pugui frenar els contagis de Covid-19. Tot depèn d’una complexa combinació de decisions a petita i gran escala; des de les polítiques de prevenció institucionals aplicades per reduir l’expansió del virus fins a la responsabilitat individual, que, al cap i a la fi, influeix en el seu compliment. Aquesta complicada equació, a més, també s’ha hagut d’harmonitzar amb un encara més complicat equilibri socioeconòmic (ja que al darrere d’un tancament derivat de la pandèmia hi ha una innegable pèrdua econòmica i darrere de cada mesura de restricció social hi ha un perjudici a la salut física, mental i emocional de la població).
Cada país s’ha enfrontat a aquest dilema de manera diferent. Austràlia, Nova Zelanda, la Xina i Corea del Sud, per exemple, han aplicat una estratègia Covid
zero basada en mesures estrictes, cribratges massius i dràstics tancaments fins a aconseguir zero casos de Covid-19 durant almenys un mes. A Espanya, Itàlia i França, en canvi, han optat per anar endurint i relaxant les mesures en funció del creixement dels casos; passant del confinament total de principis de la pandèmia a la desescalada de l’estiu i als tancaments parcials de després de Nadal. És a dir, mentre uns han optat per frenar completament el tren abans de reprendre el seu camí, d’altres han intentat continuar amb la carrera intentant que el tren no descarrilés.
¿Però què és més efectiu, tancar una escola o els bars? ¿El toc de queda o les limitacions d’aforament? ¿El foment de bombolles de convivència o les restriccions de mobilitat? Complicat respondre amb absoluta certesa aquesta qüestió, ja que moltes de les mesures aplicades fins ara s’han superposat en el temps (per la qual cosa no tenim una avaluació individual de cada una). Tot i així, un recent estudi publicat a la revista Science conclou que les eines més efectives durant la primera onada van ser aquelles enfocades a reduir la interacció social. Limitar les reunions de més de 10 persones, per exemple, va reduir fins a un 42% l’expansió del virus.
Arribats a aquest punt de la història, són molts els que es preguntaran quin és el criteri per endurir o afluixar les mesures. Una vegada més, la resposta és espinosa. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va proposar utilitzar un índex de positivitat per sobre del 5% per saber en quin moment la pandèmia es descontrolava. Així mateix, el Ministeri de Sanitat va estimar que una incidència superior a 50 casos per cada 100.000 habitants en 14 dies era sinònim d’un elevat risc pandèmic. Així que quan aquests indicadors es tenyeixen de vermell, prendre mesures es torna imprescindible.
En aquests moments, tot apunta que el virus ha tornat a agafar força. Aquest increment de casos, que aviat es podria convertir en una quarta onada de contagis, s’explica per diferents raons. «A Europa s’està donant una combinació que afavoreix la transmissió com, per exemple, les pressions per reobrir les economies, les dificultats per complir les mesures en vigor, així com la distribució no equitativa de les vacunes i l’aparició de variants més contagioses», va resumir aquest dilluns Maria Van Kerkhove, portaveu de l’OMS, respecte a la situació del Vell Continent.
Austràlia va imposar un tancament radical fins a arribar a un mes sense contagis