«El debat obert per Rocío Carrasco sacseja fonaments»
L’advocada penalista, criminòloga i formadora especialitzada en violència de gènere valora el debat públic obert arran del testimoni de Rocío Carrasco i assenyala que la solució al problema estructural és adonar-nos que tots en som còmplices. «Hem d’afrontar els prejudicis i reconèixer que de vegades han passat coses al nostre voltant que eren violència i hem decidit no intervenir-hi», apunta. — ¿L’ha sorprès el terratrèmol que ha provocat el testimoni, diumenge, de Rocío Carrasco?
— M’ha sorprès positivament, sí. En el sentit que alguna cosa sí que ha canviat en la nostra societat a l’hora de llegir els testimonis de les violències i com es produeixen. De fet, el primer que vaig pensar és: «Ostres, és la primera vegada que no farà falta un feminicidi perquè la dona sigui creguda en l’àmbit públic». I em sembla espectacular, en aquest sentit. De seguida em va passar pel cap Ana Orantes. He llegit diversos juristes enfadats que hi hagi judicis populars i que això no es vehiculi de manera estricta per la via jurídica; però penso que continuem tenint unes ràtios de denúncia baixíssimes d’aquest tipus de casos i que, tal com faltaven proves de diagnòstic forense i es feien barbaritats pel que fa a medicina legal a principis del segle passat, per exemple, crec que això ens passa encara en qüestions de gènere. Que existeixi aquest debat públic és sa i pot sacsejar fonaments.
— ¿Creu que pot suposar un punt d’inflexió en la mirada sobre la violència masclista?
— Sí. A més, desmunta certs mites i prejudicis. D’alguna manera estem avançant en aquest debat i estem veient que ocupa totes les esferes. A mi aquest món em queda superlluny, no sé ni qui és qui, pràcticament; però sí que he vist que ha calat en segments socials que normalment es troben allunyats d’aquesta matèria. En aquest sentit, penso que al final els mitjans tenen una funció pedagògica important.
— El testimoni de Rocío Carrasco posa també sobre la taula les denúncies arxivades.
— Les xifres aproximades que van apareixent any rere any és que hi ha un terç de condemnes, un terç d’absolucions i un terç de sobreseïments, és a dir, que ni tan sols s’arriba a judici. En moltes ocasions aquests sobreseïments es deuen precisament al fet que les dones decideixen no denunciar contra els seus agressors per por, per falta de recursos o per falta d’acompanyament. No és que no hi hagi prou proves, sinó que per la mateixa inferència de caràcter psicològic la dona no està preparada per denunciar. En aquest sentit, el sistema està fallant a les víctimes.
— I pel que fa a les absolucions... ¿Què està fallant?
—Hi ha múltiples motius. La falta de perícia d’advocats i de la fiscalia i la falta de formació que puguin tenir els jutges en relació amb aquest assumpte; però, a més, també perquè encara hi ha molts professionals que no utilitzen eines com les d’avaluació del risc, de caràcter forense o els informes forenses que es poden emetre de caràcter psicològic... Però estem en un punt d’inflexió. Les coses estan canviant, encara que això no treu que tinguem molts reptes al davant.
— ¿Canviar la mirada de policies i jutges és un d’aquests reptes?
— Aquesta mirada ja ha canviat els últims anys. Estem rescatant certa humilitat en el sector; som conscients que encara no en sabem prou. A més, sempre que començo formacions els dic: «Jo també soc alumna, d’altres llocs». Les coses que sé ara no són les coses que sabré d’aquí dos anys. Hem de ser conscients que cada vegada sabem més coses en relació amb els mecanismes de la violència i els perfils dels agressors, però també en l’aspecte victimològic. Els últims temps he sentit comentaris molt diferents dels que havia sentit anys enrere.
— ¿Comentaris com...?
— Un fiscal que deia a una víctima: «Encara que vostè estigués gemegant, això no treu que fos una violació, no? Perquè això és un mecanisme del cos». O: «Que lubrifiquis no vol dir que tu t’ho estiguis passant bé, és un mecanisme del cos». Sentir això va ser molt interessant. Vaig pensar: bé, a la fi s’està generant un canvi. Només fa falta veure el documental de Nevenka per adonarse que hi ha hagut un canvi social important. Això és així, és innegable. Una altra cosa és que no estigui avançant al ritme que desitjaríem, però el discurs de res ha canviat, primer, crec que és mentider i, després, és pràcticament reaccionari perquè ens impedeix veure les conquistes
— La docusèrie de Rocío Carrasco obre també el meló de la salut mental i l’estigma de mare boja.
— Els estigmes en àmbit judicial i pel que fa a denúncia que es poden tirar cap enrere fins a l’època de la caça de bruixes s’han anat adaptant fins al dia d’avui. Són sempre molt presents. És evident que una persona que ha patit violència no pot tenir l’estabilitat d’una persona que no l’ha patit. Per això hi ha aquest biaix tan important entre els agressors i les víctimes. Em fa gràcia que s’esperi d’una víctima que tingui la mateixa serenitat que un victimari i això és altament impossible. El que passa és que associem la victimització a un únic model de víctima, que, com diria Inés Hercovich, és la dama que es desmaia en l’escena. Quan una víctima no encaixa en això, el que fem és estigmatitzar-la.
— ¿Què podem fer entre tots per superar-ho? —
Acceptar que en som còmplices i afrontar els prejudicis. Adonar-nos que de vegades han passat coses al nostre voltant que eren violència i hem decidit no intervenir-hi i dir que era culpa de la víctima. Quan ens adonem que totes les dones poden ser víctimes pel fet de ser-ho podrem canviar aquesta mirada.