Nova legislatura Puigdemont, Borràs i les circumstàncies
És improbable que Junts estiri tant la corda amb ERC per forçar unes altres eleccions. Sí que és probable un Govern dividit i inestable un altre cop
Va quedar clar ja fa temps que el procés és un guió fallit. El desenllaç pretès era inviable, una quimera pregonada amb males arts. Ara, els guionistes es revelen incapaços de concertar un fil argumental capaç de reconduir la història cap a una destinació factible. Alguns actors acaben d’intercanviar els seus papers, però tot sembla encallat en un bucle perpetu.
L’obstinació del partit de Carles Puigdemont en la via del xoc frontal amb l’Estat i amb la meitat de Catalunya pot incloure una qüestió d’intel·ligència política: d’absència o extraviament d’aquesta. Des d’Artur Mas, l’independentisme en general i de manera particular Convergència i els seus hereus, venen presumint d’una mena d’astúcia nacional-genètica que estaria vedada a altres grups ideològics o territorials. Els rèdits de tan refinada sagacitat es defineixen per si sols, tant en l’estat de la postconvergència com del país sencer.
El cas personal de Puigdemont, no obstant, pot tractar-se més d’una qüestió de supervivència que d’intel·ligència. Puigdemont
és el més orteguià dels polítics espanyols actuals, no és la primera vegada que s’apunta en aquesta columna. Puigdemont i la seva circumstància. L’afany fonamentalista de l’home de Waterloo pot semblar desconnectat de la realitat, però potser no és cap altra cosa que l’efecte de la seva circumstància.
«Jo soc jo i la meva circumstància, i si no la salvo a ella no em salvo jo», sentencia Ortega y Gasset en el seu assaig Meditaciones del Quijote (1914). Tot i que fugit de la justícia espanyola, el líder de JxCat no és lliure. És ostatge de la seva circumstància. Necessita mantenir la tensió per perdre la mínima quota de poder al magma independentista després del seu fracàs electoral del 14-F davant ERC. Conservar la màxima autoritat és clau per al sosteniment de la seva situació a Bèlgica i, més endavant, per a la resolució definitiva, si n’hi hagués, de la seva circumstància.
La nova presidenta del Parlament, Laura Borràs, és una peça clau en aquesta maniobra de tensió. Ella també carrega amb una circumstància: la seva imputació per corrupció. Tensar amb insistència les costures constitucionals des de la presidència del Parlament pot ser una tàctica valuosa per soscavar ERC, però també per disfressar amb una bandera el procés de Borràs per presumptes delictes tan poc èpics com la prevaricació, el frau a l’Administració, la malversació i la falsedat documental.
Serà interessant comprovar fins a quin punt la victòria mínima d’Esquerra sobre Junts permet als republicans imposar el seu gir realista sobre les exigències de les circumstàncies dels líders de JxCat. És improbable que Puigdemont estiri tant la corda en la negociació amb ERC per trencar-la i forçar una repetició electoral. Ningú ho entendria. Tampoc l’electorat independentista, també colpejat per les crisis sanitària i econòmica. Sí que és probable, en canvi, tal com avancen les converses, el naixement d’una coalició governamental abocada de nou a la divisió i la inestabilitat. A la inoperància, finalment.