¿Cap on camina l’Estat del benestar?
L’universalisme dels ajuts és negatiu perquè genera una cultura de rescat i és de finançament insostenible
Al soroll que generen les interpretacions sobre les causes i efectes de la desigualtat (sí, soroll, ja que l’evidència encara no dona amb claredat el curs de l’acció correctora apropiada), s’hi afegeix ara la crisi per la pandèmia en les seves vessants de desigualtat socioeconòmica i en salut. Si des de les primeres percepcions s’anava ja donant pàbul a una proposta de renda universal, ara amb la COVID-19 ha arribat la proposta de llençar «diner d’helicòpter». La renda garantia de ciutadania genera enormes dubtes, pel que suposa passar del suport social sota prova de mitjans a una de garantia indiscriminada, tant per rics com per pobres, a canvi d’una -improbable- eliminació d’altres beneficis en espècie, i després fiar-ho tot a una potencial recuperació de les rendes via IRPF.
Amb els xecs dels nordamericans «llançats» arreu, i el clam de molts altres països a passar a l’acció directa davant la crisi generada pel virus, el desconcert sobre el camí futur a recórrer per la que hagi de ser l’acció social, s’ha engrandit. És evident que, amb la pandèmia, l’ajut monetari postulat per tothom s’ha d’entendre com a conjuntural i transitori. Però per aquells països que són poc flexibles en la recuperació econòmica (mercats de treball rígids, institucions fiscals parsimòniques o simplement ineficients), sumar al clam de la desigualtat social, l’econòmica, a resoldre per la via del diner de l’helicòpter, és preocupant.
Són, a més, propostes ben rebudes des de l’universalisme més simple i mandrós de la gestió pública. Si l’universalisme com a imperatiu perd proporcionalitat amb el grau de necessitat i de capacitat econòmica, en un estat prou endeutat com l’espanyol pot representar l’ensorrament del seu estat de benestar. Primer, per la cultura de rescat, contra l’esforç, que pot generar. I segon, per la insostenibilitat manifesta del seu finançament. Tot plegat té mal pronòstic: el suport pot acabar ser tant universal, extensiu, com minso en la quantia.
Per altra banda, pot provocar un gran descontentament d’aquells que llegeixen com a falta de discriminació positiva la seva situació de fragilitat, en favor dels que no ho necessiten. Amb l’ascensor social funcionant, cicles econòmiques breus, i amb respostes estructurals d’institucions robustes, potser la prognosi seria una altra. Però en les actuals circumstàncies, molt em temo que aquest sobredimensionament de l’abast d’una protecció pública poc discriminada i sense capacitat de finançament sigui el principi del fi de l’estat del benestar tal com el coneixem. Ingenus i espavilats a la una, sota la idea de transformar-lo, pot ser estiguin ara mateix soscavant els pilars per a la seva destrucció.
Tot això coincideix en un moment de replantejament de la globalització econòmica viscuda. De fet, amb la hiperglobalització, ha augmentat moltíssim l’especialització econòmica, reduint com assenyala Dani Rodrik el ritme de creixement del pastís -que n’era el benefici principal. I han augmentat els costos, les complicacions polítiques per alleugerir-ne els efectes indesitjats: l’increment de l’arbitratge lliure redueix la capacitat regulatòria dels estats (no només en qüestions monetàries o fiscals, sinó també d’estàndards de treball, regulacions de consum i ambientals o de fiscalitat societària), fa més innòcua la diversitat institucional i disminueix l’abast del bé públic, cada cop més local o internalitzat en un territori. En aquest nou context, els estats del benestar no estan preparats per fer front a les inseguretats que afecten també la classe mitjana. D’aquí, possiblement, les improvisacions i els dubtosos remeis abans comentats.
És evident que, amb la pandèmia, l’ajuda monetària postulada per tots s’ha d’entendre com a conjuntural i transitòria
n