Vostè no és al sofà de casa

BARCELONA

Sisplau, ¿pot no estirar les cames ocupant la meitat del passadís i impedint la circulació dels viatgers del vagó? Disculpi, ¿es pot posar els cascos i així la resta de passatgers no sentirem ni la seva conversa telefònica ni la música que escolta? Perdoni, ¿seria tan amable de treure’s la motxilla a l’asseure’s i així no envair l’espai perquè la gent circuli entre els vagons? No és a la sala d’estar de casa. És en un vagó de metro. ¿Seria possible que no recolzés el peu a la barra del centre del vagó i així evitar la traveta a qui intenta passar d’un costat a l’altre? ¿Tindria l’amabilitat de no estirar-se en tres seients i ocupar només el seu? ¿Valoraria la possibilitat de no asseure’s a terra i així cabríem algunes persones més en aquest tren? ¿Voldria descreuar les cames de manera que la punta de la sabata no sobresurti i s’enganxi al meu bolso?

No és tan difícil compartir espai i procurar que tothom viatgi en condicions correctes. No és massa complicat pensar que, tot i que sigui durant escasses parades, es viatja en companyia i no en solitari. No és a la sala d’estar de casa. És en un vagó del metro.

A casa pot menjar, beure, estirar les cames, asseure’s (al sofà o a terra, on prefereixi), escoltar la música a tota castanya... De fet, a casa, ¡pot fer el que li plagui, només faltaria! Però al metro, li prego, li suplico, li demano que es comporti durant una petita part del seu temps. No ho hauria d’haver de sol·licitar, però ho faig, perquè li recordo: no és al sofà de casa. És en un vagó del metro.

¡Ah, i una cosa més! Posi’s bé la mascareta. Gràcies.

n