Síria, la tragèdia interminable
El règim de Bashar al-Assad va convertir un moviment popular en una desgràcia
Quan el sirià de 15 anys Muaweya Sayasne va pintar a les parets de la seva escola de la ciutat de Daraa (al sud de Síria) a mitjans de març del 2011 «Aviat t’arribarà el torn, doctor» en al·lusió al president sirià Bashar al-Assad, mai va imaginar que poc després es desencadenaria la pitjor tragèdia humana d’aquest segle.
En plena efervescència de la Primavera Àrab, arran de la qual diversos règims dictatorials àrabs (entre els quals Ben Ali i Mubarak) van ser enderrocats, el jove Sayasne va ser detingut i torturat fins que va confessar que hi havia més joves com ell sospitosos, i així delatava uns companys de classe totalment aliens a la seva gosadia, i que van rebre també inimaginables maltractaments.
Els pares i els dignataris de la ciutat es van personar davant el comissari Atef Najib, home fort del règim a Daraa i cosí d’AlAssad, per demanar clemència per als nens. Najib, conegut per la seva fanfarroneria i salvatgisme, els va humiliar amb aquestes paraules: «Oblideuvos d’aquests nens, aneu amb les vostres dones i deixeu-les prenyades per concebre altres nens que siguin devots a la pàtria. I si sou impotents, porteules aquí perquè nosaltres ens encarregarem de la tasca». Aquestes paraules de l’oficial del nord pertanyent a la minoria alauita i que ostenta el poder a Síria des de fa més de 50 anys van suposar l’ultratge més greu infligit a la tradicional, tribal i sunnita comunitat de Daraa i que, en realitat, van servir com l’espurna que l’oprimit poble sirià esperava per rebel·lar-se contra el règim.
Poc després, protestes populars van envair els carrers de la ciutat i les forces del règim hi van respondre amb armes de foc. A mesura que s’amuntegaven les víctimes, protestes massives i espontànies es van estendre per tot el país.
Després de set llargs mesos, milers de sirians i sirianes (entusiasmats, il·lusos i confiats per la solidaritat del món lliure i democràtic) es van manifestar pacíficament reclamant llibertat i democràcia malgrat els milers de morts, ferits, detinguts i desapareguts. Quan es van adonar que el món els havia donat l’esquena, no van tenir més remei que defensar-se amb les poques armes casolanes que tenien. Es va estendre la lluita i, finalment, l’Exèrcit es va dividir. En qüestió de setmanes el règim va trontollar.
Però Síria no és Tunísia. És un país ric i és clau a la regió. Els voltors regionals i internacionals no hi permetrien un règim democràtic. Al principi de la contesa, les monarquies àrabs dèspotes van anhelar la caiguda del règim sirià, imprevisible i aliat de l’Iran i Rússia, però es van espantar davant un possible règim democràtic veí i contagiós. L’Aràbia Saudita, davant la imminent caiguda d’Al-Assad, va voler assegurar un nou règim afí. Immediatament, va finançar i va armar milícies d’ideologia religiosa i reaccionària que van desfigurar la desideologitzada revolució siriana.
Qatar i els Emirats Àrabs van recolzar la revolució perquè volien la caiguda del règim sirià, que havia rebutjat a petició de Rússia la instal·lació d’un oleoducte qatarià per exportar el seu gas als països europeus, cosa que hauria suposat un dur cop per a Rússia, principal exportador de gas a Europa. Per tant, Rússia, amb la seva base militar gegant al nord de Síria, intervé militarment i decisivament a favor del règim alauita.
Les milícies libaneses de Hizbul·lah van recolzar amb tropes i efectius militars el règim d’AlAssad, ja que el seu enderrocament hauria sigut mortal per a aquestes milícies, les quals reben a través del territori sirià armament enviat pel seu tutor confessional, l’Iran. Aquest últim país, a part d’intervenir militarment en el conflicte, està concentrant tropes i armament a prop d’Israel per dissuadir-los de la seva intenció d’atacar les centrals nuclears iranianes.
Israel bombardeja al seu aire les tropes que agafen avantatge en la guerra. No li interessa el final del conflicte ni la caiguda del règim, sinó la divisió i destrucció de Síria. Enmig de l’anarquia generalitzada, els kurds ubicats al nord-est de Síria (ric en petroli) es van rebel·lar amb les armes, exigint un autogovern. L’aixecament dels kurds va inquietar Turquia, que va envair el nord de Síria amb l’excusa d’aixafar la franquícia del PKK kurd que opera allà.
I com se sap, quan hi ha petroli, el gran voltor americà hi acudeix segur, així que els Estats Units van ocupar la zona amb l’excusa de protegir els kurds i combatre el terrorisme del fantasmagòric Estat Islàmic (Daesh), del qual ningú, excepte els EUA, Israel i l’Aràbia Saudita, tenen idea de com va néixer i va créixer de la nit al dia.
Aquests dies es compleixen 10 anys d’aquell esperançador moviment popular que el règim de Bashar al-Assad va convertir en tragèdia interminable i que ha causat, fins avui, mig milió de morts, majoritàriament civils, centenars de milers d’esguerrats, 15 milions de desplaçats i refugiats, misèria i la destrucció del país.
n