Wim Vandekeybus dona veu a la naturalesa i els gitanos
El veterà coreògraf belga retrata a ‘Traces’ el conflicte entre la civilització i el planeta. L’espectacle, amb 10 ballarins, arriba al Mercat de les Flors amb les entrades esgotades.
Va arribar a la dansa sense saber els cànons del gènere, amb ganes d’expressar-se amb llibertat, donant curs al seu instint. La visceralitat i tremenda humanitat de les propostes del belga Wim Vandekeybus van connectar amb un públic ampli des dels 80. Els seus espectacles sempre han tingut una fidel legió de seguidors a Barcelona, on no queden entrades per veure Traces, la seva última creació, al Mercat de les Flors de dijous a dissabte.
Estrenada el desembre del 2019, aquesta peça per a 10 ballarins s’inspira en la naturalesa salvatge dels boscos de Romania, una terra d’ossos i cérvols. L’espectacle no ha pogut rodar massa a causa de la pandèmia. Per això li fa particular il·lusió poder mostrar-la a Barcelona, tot i que les restriccions obliguin a prescindir de la seva potent música en directe. «Aquesta és una obra molt física, amb molta energia i poques paraules. És més imatge
Ell mateix informava el 12 de març en un article que tenia un carcinoma. «Només la paraula espanta», començava aquella columna. Aquest càncer acabava ahir amb la vida de l’escriptor i periodista Jorge Martínez Reverte a Madrid, la ciutat on va néixer fa 72 anys.
Va ser autor de novel·les polítiques, en moviment», assegura el polifacètic Vandekeybus, que ha explorat altres terrenys com el cine i que d’aquí a uns anys debutarà en l’òpera com a director d’escena.
Però tornem Traces, que més enllà de la naturalesa i les seves d’assajos històrics sobre la Guerra Civil i d’una sèrie negra, iniciada el 1979 amb Demasiado para Gálvez, protagonitzada per un periodista una mica desastre, ficat al món de la investigació i que es veia embolicat en alguns dels grans problemes del tardofranquisme i la Transició, Julio Gálvez.
Martínez Reverte ja havia tingut més d’una trobada complicada amb els hospitals. El 2014 va patir un ictus, una experiència que va narrar, criatures s’inspira també en l’esperit lliure i nòmada del poble romaní. L’escenografia mostra un bosc travessat per una carretera, símbol de la civilització en l’hàbitat natural. «L’asfalt a sobre de la terra és el primer pas per destruir la naturalesa. no sense perdre tampoc el sentit de l’humor, al llibre Inútilmente guapo. Mi batalla contra el ictus. «Sense humor no hauria tirat endavant», confessava en una entrevista. D’aquell atac en va sortir, deia, «amb unes enormes ganes de viure. Però sense por de la mort. Molt N’hi ha prou de veure què ha passat a l’Amazones», remarca. Per Vandekeybus, Traces té alguna cosa de conte (o malson potser) perquè hi apareixen un bosc encantat, ossos, cérvols, una bruixa... Éssers humans i animals comparteixen menys que abans», i amb l’únic desig de posar-se a escriure.
Havia treballat a mitjans com Triunfo, Ciudadano, Cambio 16, La Calle i EL PERIÓDICO i, des dels 80 era articulista habitual d’El País. Entre les seves obres assagístiques destaquen títols com‘La batalla de
La música amb tocs rockers i ecos balcànics crea atmosferes i ressalta la tensió interna de la peça. Destaquen l’estranya veu de Trixie Whitley i la guitarra de Marc Ribot, col·laborador habitual del coreògraf. «És una proposta més poètica i visual, molt cinematogràfica. Parteix també d’aquestes imatges en blanc i negre de Josef Koudelka, un fotògraf que sempre m’ha fascinat. Als 70 va dedicar un llibre als gitanos».
Tot i que ja no balla tant com abans, Vandekeybus explica que encara continua fent exercicis per estar en forma per si ha d’actuar en algun dels seus espectacles. «Procuro exercitar-me per estar disponible però prefereixo que balli la gent de la companyia, que són increïbles, amb una tècnica i una energia brutals».
Té ganes de tornar a Barcelona. El 55% dels ingressos de la companyia ve de les contractacions i aquestes han caigut en picat a causa de la Covid-19. «Gràcies a Déu que a Espanya els teatres són oberts. A Bèlgica no podem fer res però el metro va ple».n
«Jo procuro extercitar-me, però prefereixo que balli la gent de la companyia»
Madrid, La batalla del Ebro, La furia y el silencio, El arte de matar, De Madrid al Ebro i La División Azul, Rusia, 1941194. Per La caída de Cataluña va rebre el Premi Internacional Terenci Moix i, el 2018, publicava Una infancia feliz en una España feroz, un recorregut per una infantesa marcada per la Guerra Civil i les seves seqüeles. De cara a aquest mateix abril, Galaxia Gutenberg havia anunciat la publicació del que serà ja un llibre pòstum, l’assaig El vuelo de los buitres, sobre el desastre d’Annual i la guerra del Rif.
Com a reporter va guanyar el 2009 el premi Ortega i Gasset de Periodisme pel reportatge Una muerte digna, on explicava com havia ajudat a morir anys abans la seva mare, que patia un càncer terminal. Ella mateixa havia demanat als seus sis fills que li donessin una mort digna amb una injecció que faria «de la seva mort un trànsit indolor i dolç». Aquella, admetia, «era la història més difícil que hi havia escrit».
n