«Exteriors és un nucli de poder dur molt masculinitzat»
Ambaixadora a Àustria i presidenta de l’Associació de Dones Diplomàtiques Espanyoles (AMDE), Cristina Fraile promou una presència més gran de les dones en llocs de responsabilitat, tant al palau de Santa Cruz com a les representacions d’Espanya a l’exterior. Advoca per una diplomàcia que busqui la igualtat de gènere i lluiti contra els estereotips.
—¿Quina és avui la fotografia del cos diplomàtic espanyol en termes d’igualtat de gènere?
— S’ha avançat. Quan jo vaig entrar a la carrera, el 1989, només hi havia un 6% de dones, i ara som el 28% –263 dones i 674 homes– és a dir, que hi ha hagut una progressió en aquests últims 30 anys, però si es compara amb altres funcionaris, com jutges o fiscals, el desequilibri és molt més gran.
— ¿Per què?
— Perquè funcionen els estereotips d’una manera molt acusada. Tothom sap el que fa un metge o un periodista, però no què fa un diplomàtic. Hi ha molts prejudicis, per això continua sent una professió enormement masculinitzada.
— ¿Quantes ambaixadores hi ha en llocs clau?
— Aquí hi ha el quid de la qüestió. No es tracta només de quantitat sinó de qualitat. Ara mateix hi ha 27 ambaixadores i 98 ambaixadors. Hem millorat, perquè durant anys només anaven destinades a l’Àfrica i a Amèrica Central, i ara són a Europa, l’Amèrica Llatina, l’Orient Mitjà i Oceania. Però el problema són els nivells. No n’hi ha cap a les ambaixades del G-7 i mai hi ha hagut una ambaixadora a París, Londres, Washington, davant la Unió Europea, l’OTAN o les Nacions Unides.
— Des del 1977 Espanya ha tingut tres ministres dones d’Afers Exteriors i 11 ministres homes, però a Sanitat hi ha hagut 13 ministres dones i 14 ministres homes. Curiós, ¿no?
— És molt cridaner. Té a veure amb la consideració tradicional d’Exteriors com un ministeri d’Estat, un nucli dur que no s’atreveixen a compartir amb facilitat, com Defensa, Justícia o
«Hi ha reductes on el poder només es comparteix amb dones si no es decideixen coses importants» «Mai hi ha hagut una ambaixadora a París, Londres o Washington»
Presidència, on hi acostuma a haver menys dones. No obstant, àrees amb un poder més tou –tot i que això és discutible– com Sanitat es relacionen fàcilment amb una dona. Passa el mateix en sectors hardcore del ministeri, com a seguretat, desarmament o qüestions tècniques de la Unió Europea, on hi ha menys presència femenina que a drets humans.
— ¿És perquè els homes es resisteixen a compartir el poder?
— Pot ser que pervisquin prejudicis que operen de manera transversal en sectors menys accessibles a les dones. Les expertes en organitzacions internacionals parlen de «cercles de poder». Quan un home arriba a un lloc de responsabilitat tendeix a trucar als amics que ha trobat al llarg de la seva carrera per dissenyar el seu equip. Si en aquesta carrera hi ha poques dones, en recordarà molt poques. És el que cal canviar.
— ¿Com?
— Hi ha diversos exemples. A les reunions, moltes vegades després de parlar una dona hi ha un home que se sent obligat a dir el mateix, com si hagués de validar el que ha dit ella. Aquests biaixos –vull pensar que inconscients– determinen la manera de treballar i creen ambients enrarits. Cal lluitar contra una cultura laboral que creï reductes on es considera que el poder només es comparteix amb les dones en situacions difícils o quan no es decideixen coses importants.
— Hi ha qui respon, com Mónica García, la diputada per Més Madrid.
— La seva reacció m’ha fet pensar. I m’ha agradat llegir opinions de dones de divers signe polític parlant del sentiment de ser una intrusa en la política o la diplomàcia, que són encara mitjans molt masculins.
— ¿Ha tingut alguna vegada l’anomenada síndrome de la impostora?
—Sí. De vegades m’aplico un nivell d’autoexigència tan brutal que pot ser destructiu, perquè no et perdones ni el més mínim error. Lluito perquè no em passi, i el primer pas és ser conscient d’això.
— També sembla que a les dones només se’ls ofereixen determinats espais...
— Exacte. Com si no estigués tot obert i la dona només pogués entrar a llocs on no molesta tant. En el cas d’Exteriors, l’AMDE [Associació de Dones Diplomàtiques Espanyoles] vol cartografiar aquests espais on hi ha dèficits clars, també a les ambaixades, que no seran paritàries si no hi ha paritat a la carrera diplomàtica.
— O sigui, que per tenir una ambaixadora a Washington cal fer alguna cosa.
— Cal fer molt. Jo vaig ser el 2015 la primera dona en cap adjunta de l’Ambaixada a Washington, i aquesta ambaixada està oberta des de finals del segle XVIII, de manera que és bastant cridaner. Solem fixar-nos en els casos d’èxit, i cal reconèixer-los, però no s’han de perdre de vista aquests reductes que, com el llogarret dels gals, continuen incòlumes resistint-se a les invasores.
— ¿I per on es comença?
— És important fer primer un diagnòstic i després dissenyar el tractament. Està clar que cal augmentar la base, perquè la carrera diplomàtica tingui més dones. Però no volem que sigui el temps el que faci la seva feina, que és la resposta fàcil de qui et diu: «Les dones acabeu d’arribar i no ocupareu els llocs de responsabilitat tan ràpidament».
— ¿Per què no ocupar-los ràpidament?
— Doncs és clar, ¿per què no? No volem esperar. La carrera diplomàtica ha de ser més igualitària, perquè representarà millor la societat espanyola.