La gesta de coronar el ‘vuitmil’ de Tolstoi
Fernández-Valdés ha invertit quatre anys en la translació de l’obra de Tolstoi per a Alba Editorial. Es tracta de la primera traducció completament nova en castellà en més de 40 anys.
Ningú surt indemne de Guerra i
pau. Ni l’afortunat lector que decideix endinsar-se en el seu univers ni, per descomptat, l’alpinista que emprèn la translació d’aquest Himàlaia de les lletres universals, l’obra mestra de Lev Tolstoi (Iàsnaia Poliana, 1828 - Astàpovo, 1910). Joaquín Fernández-Valdés (Barcelona, 1976), llicenciat en Filologia Eslava i professor associat de la UAB, encara està convalescent de la traducció, la primera completament nova en espanyol en més de 40 anys. Esgotat, espremudes la llengua i les seves possibilitats com una llimona, no pensa traduir ni una etiqueta de xampú en sis mesos.
A suggeriment de Luis Magrinyà, escriptor i editor de les col·leccions de clàssics d’Alba Editorial, FernándezValdés es va embarcar fa quatre anys en la travessia de traduir les més de 1.700 pàgines de l’epopeia tolstoiana, les vides entrecreuades de quatre famílies (els Bolkonski, els Bezukhov, els Rostov i els Kuraguin) entre 1805 i 1820, més o menys des de la invasió napoleònica fins a la retirada de les tropes imperials, dominades per la resistència dels russos i la implacabilitat del general hivern (la història es va repetir amb Hitler).
Una vegada a la vida
Fernández-Valdés va assumir la batalla, molt dura per l’extensió i la profunditat de la novel·la, perquè «trens com aquest només passen una vegada a la vida». Si al comte Tolstoi li va costar sis anys escriure la novel·la (de 1863 a 1868), el traductor s’ha passat gairebé un lustre convivint amb Nataixa Rostova i el príncep Andrei Bolkonski, uns 1.460 dies submergit en un projecte que, «per salut mental», va decidir abordar en fases: un llibre per any, segons els quatre volums en què està dividida l’edició «canònica» russa, com qui va deixant cotes pel pendent de la muntanya, des del campament base, per prendre alè. Un minuciós treball diari, inclosos molts caps de setmana, en jornades de tres de la tarda a deu de la nit.
El traductor parava cada any una mica i recorria un tram del Camí de Santiago escoltant l’obra en audiollibre. «Vivia immers en
Guerra i pau; anava a creuar un semàfor i, de sobte, eureka, em venia a la ment la paraula que havia estat buscant durant dies. Somiava amb la novel·la».
A part de translacions infames, a través de la llengua pont del francès, i d’edicions Frankenstein, com la d’Editorial Juventud (1959), amb l’acció compactada a 500 pàgines i les digressions de Tolstoi suprimides, poden trobar-se dues traduccions en espanyol de Guerra i Pau directes del rus: la de les germanes Irene i Laura Andresco (1955) i la de José Alcántara i José Laín Entralgo (1979), considerada la «canònica» fins ara.
Cal destacar també l’aportació de la magnífica i veterana intèrpret Lydia Kúper, que, a finals dels 90, per encàrrec de l’editor Mario Muchnik i El Aleph (2010), va acarar l’original rus amb la versió de Laín Entralgo, on va trobar «omissions, falses interpretacions del sentit, talls i diversos errors». O sigui, va refer el text. També Gala Arias va traduir del rus per a Mondadori (2004) un esborrany previ de la novel·la (¡amb un final diferent!).
Si ja existien altres transcripcions de Guerra i pau, ¿a què ve versionar-la de nou? Doncs perquè les traduccions envelleixen; ara no es tradueix igual que fa 30 ni que fa 50 anys, quan importava més el «què» que el «com». Segons l’expert, avui dia es prioritza «el respecte a la forma; es treballa molt l’expressió de l’autor». I aquest ha sigut el gran cavall de batalla: mantenir-se enganxat a Tolstoi, amo d’un estil «una mica tosc» –l’autor no és un estilista de la llengua russa, com Ivan Turguénev, amb les seves frases har-mòniques– i farcit de repeticions, marca de la casa, trobant un equilibri entre la fidelitat a l’original i el resultat en espanyol, perquè no semblés un text descurat. És una novel·la escrita «des de les entranyes», diu Fernández-Valdés, en la qual Tolstoi buscava precisament una empremta «una mica aspra».
El traductor es va proposar també ser «molt escrupolós» amb el vocabulari específic referit a les batalles, l’armament de l’època, els carruatges i els uniformes dels soldats, de manera que es va veure obligat a fer anar una profusa documentació.
No s’acaben aquí les dificultats de traduir una novel·la que inclou l’experiència humana en tots els seus matisos, «un monstre borrós, massa gran... Una prodigiosa massa de vida», en paraules de Henry James. No només abunden frases llarguíssimes, amb moltes subordinades, una cosa poc freqüent en rus, sinó que també cohabiten en el text diversos registres idiomàtics: el rus afrancesat que acostumava a utilitzar la noblesa; el rus del poble pla, de soldats i camperols, «ple de proverbis i frases fetes»; el rus acadèmic que fa servir Tolstoi per a les seves digressions filosòfiques; i fins i tot l’eslau antic, que apareix en l’oració que pronuncia un popa durant tres pàgines.
El traductor va patir un sol defalliment en quatre anys, a escassos metres ja de la cúspide: en plena pandèmia, va sentir que li flaquejaven les forces per clavar el piolet quan s’enfrontava a la traducció del segon epíleg, on Tolstoi s’embolica en una dissertació del lliure albir i els models d’historicisme.
«Vaig fer a trams el Camí de Santiago escoltant l’obra en audiollibre. Somiava amb ella» Quan afrontava la traducció del segon epíleg, va notar que perdia les forces per seguir