Amagades per falta de dades
L’absència de mesurament de les necessitats, els usos i les realitats de les dones ha configurat i configura un món pensat per als homes, sigui en l’entorn que sigui
Una granota unisex per aïllar del fred les obliga a quedar seminues a l’hora d’orinar. I la salut ocupacional tampoc té en compte la seva diferència mitjana de temperatura en la climatització
Em poso a escriure aquest article amb els ecos encara molt recents de l’últim exabrupte masclista al Congrés. Allà, als debats d’una comissió, un senyor diputat atorgava a les dones –almenys a les d’un determinat partit– la capacitat d’ascendir únicament per obra i gràcia d’un altre senyor. No és nou, sens dubte, amagar els mèrits de les dones per fer-les dependre dels homes. Però és molt pesat.
Així com la historiadora britànica Mary Beard ha descrit magistralment com la veu de les dones ha sigut silenciada des de l’antiguitat, una obra recent descriu com, en aquesta era nostra de la sobreinformació, les dones seguim ocultes paradoxalment per... la falta de dades.
A La mujer invisible, Caroline Criado Pérez recorre els àmbits més diversos rastrejant com l’absència de dades específiques sobre les necessitats, els usos i les realitats de les dones ha configurat i configura un món fet a la mida dels homes. Literalment. Ja sigui en l’entorn domèstic
o el públic, el laboral o el sanitari, al llarg dels països i les cultures.
El llibre presenta qüestions com l’impacte que la falta d’urinaris per a dones té en la seva salut i seguretat a nombrosos països, o el de les xarxes de transport que suposen un perill quotidià per a milions d’elles. També inclou casos en què el canvi d’enfocament suposa una millora considerable, com ara la reducció en el nombre de lesions per caigudes a la neu al donar prioritat als recorreguts que fan les dones –majoritàriament a peu– sobre els dels homes
–en cotxe– a l’hora d’aplicar polítiques de retirada de la neu a diverses ciutats sueques.
Criado explica com l’ús d’estàndards masculins condiciona el disseny de tota mena d’instruments i eines, des d’un piano fins a un maó, amb les seves corresponents conseqüències en eficàcia, malalties o comoditat. Descriu uniformes considerats unisex, però pensats per a cossos d’homes, com aquella granota per aïllar del fred en situacions extremes... que obliga la dona a quedar-se seminua a l’hora d’orinar. O com el nostre món tecnològic tan avançat discrimina conscientment o inconscientment el femení; com la investigació científica i mèdica ha ignorat al llarg de la història qüestions com per exemple els dolors menstruals o la menopausa, considerats coses de dones; com la salut ocupacional no té en compte la diferència mitjana de temperatura de les dones en la climatització, o les diferents reaccions dels medicaments en funció de les alteracions hormonals.
Altres temes com les bretxes salarials comencen a estar més analitzats, tot i que encara falta molt per incorporar el valor real de la feina no remunerada i el temps que dediquen les dones a la llar i a les cures a les projeccions econòmiques dels països. Una realitat que, més enllà de l’econòmic, només comença a tenir-se en compte tímidament en la concepció de les polítiques públiques a llocs comptats. La falta de dades s’explica perquè tradicionalment ningú s’ha molestat a recollir-les per separat, i també perquè s’ha considerat el masculí com a estàndard universal. No és una cosa que s’hagi fet a propòsit, simplement és així. La història pot explicar part d’aquesta bretxa de dades: durant segles les dones han estat confinades a la llar. Moltes d’elles van voler escriure, pintar o compondre i ho van fer sota pseudònims masculins o emparant-se darrere dels noms dels seus marits, germans o pares. Però a aquestes alçades del segle XXI, ja no es justifica. I no obstant, no només continua existint, sinó que l’ús d’algoritmes, en teoria neutrals, però alimentats per dades fonamentalment masculines, contribuirà a continuar perpetuant els biaixos.
Són conclusions tan lògiques, arriben a resultar tan òbvies en molts casos, que sembla mentida que ningú hi hagués pensat abans. Però precisament, aquesta és la qüestió: la necessitat de canviar el punt de vista, d’adonar-nos –no només les dones– que la manera de mesurar el món ha estat cenyida fins ara al masculí. Per això la insistència per recollir dades segregades per gènere. La informació és poder.