Mor Bertrand Tavernier, cineasta erudit i humanista

Amb més de 30 pel·lícules al seu historial, el prestigiós director d’‘Avui comença tot’ i ‘La vida i res més’ va morir ahir als 79 anys.

«La passió, la curiositat, en els temps més aviat penosos que vivim, són armes contra la ignorància. Armes de construcció massiva», va llançar al públic el cineasta francès Bertrand Tavernier quan, el 2016, presentava el seu aplaudit documental Las películas de mi vida. Tavernier moria ahir als 79 anys a Saint-Maxime, a la Provença. França perd així un erudit del setè art que va convertir la gran pantalla en la seva pròpia «arma de construcció massiva».

Amb més de 30 pel·lícules de prestigi internacional a la seva esquena, entre les quals La vida i res més, Avui comença tot i Más allá de la justicia, Tavernier resumia el seu estil amb una humil frase: «Faig un cine per compartir». La seva prolífica obra va ser premiada amb quatre Césars, un BAFTA el 1990 i múltiples guardons dels festivals de Venècia, Berlín i Sant Sebastià. El 1984 va ser premiat en la categoria de millor director al Festival de Cannes pel seu drama Un domingo en el campo.

El cineasta gal va convertir els temes històrics i socials en la raó de ser del seu cine. Fill del poeta i membre de la Resistència durant la Segona Guerra Mundial René

Tavernier, la influència paternal va ser clau en la construcció de la seva obra: assumint un important compromís social i fugint dels errors del seu progenitor. «El meu pare va malgastar el seu talent. Vaig fer moltes coses per diferenciar-me’n: treballo molt, no m’agraden els sopars fora», va deixar caure en una entrevista concedida el 1999, com va recordar ahir el diari Le Monde.

«Vaig voler entrar al món del cine des de molt jove, va ser una manera inconscient de separarme del meu pare i tenir el meu propi domini [...] Volia fer pel·lícules perquè de sobte volia aprendre i entendre alguna cosa», explicava Bertrand Tavernier a l’antena de France Culture l’abril del 2020.

La seva prolífica creació reflecteix la seva predilecció per la història i les seves seqüeles. La pasión de Beatriz esdevé durant la Guerra dels Cent Anys entre França i Anglaterra; la Primera Guerra Mundial emmarca La vida i res més i

Capità Conan; el documental La Guerra sin nombre il·lustra el conflicte francoalgerià entre 1954 i 1962, i Salvoconducto narra com els destins de dos homes s’entrecreuen durant l’ocupació, el 1942.

L’humanista Tavernier, cineasta ineludible de les últimes tres dècades, sempre va defensar la supervivència del cine a l’Hexàgon. «Crec que el cine francès segueix en crisi. Però, alhora, gaudeix de plena salut creativa amb pel·lícules molt variades. Els directors continuen lluitant i el panorama ha canviat des de l’arribada de Netflix i Amazon. El cine francès s’enterra constantment: ¡però els que l’enterren moren abans que ell!», va resumir el 2019, durant una emissió radiofònica consagrada a la música en el cine.

Al llarg de la seva extensa carrera, el cineasta no es va deixar portar per les modes i recurrències passatgeres. «Practicava el cine tal com el va descobrir i va defensar –va resumir Le Monde–. Amb voracitat [va gravar gairebé una pel·lícula a l’any] i eclecticisme, passant amb més o menys encert d’un gènere a un altre».

Insaciable, la seva passió i la seva curiositat el van convertir en un autèntic constructor del setè art.

n«La passió i la curiositat són armes de construcció massiva», va dir