«Les xarxes socials són una vacuna contra la soledat»
De l’anormalitat pandèmica, Javier Ruibal ha tret una obra bonica i airejada, un disc llibre de cançons elaborades amb pocs ingredients, «vistosos i elegants», col·locant la veu i la guitarra en primer pla, i filtrant el bon humor entre aquests paisatges onírics tan propis del seu art poètic. El títol de l’àlbum ho diu tot: Ruibal, sense més ni més, perquè el cantautor no estava per «buscar títols cridaners» i perquè el va concebre «absolutament en solitari», assegura. «I no hi haurà més Ruibal que això».
Tretze cançons d’estrena, cada una acompanyada d’un relat escrit pel cantautor i de les aquarel·les de Sonia Alonso, configuren aquesta obra d’acurat acabat físic en temps de preponderància digital, que Ruibal mostra avui al Teatre Joventut de l’Hospitalet (dins de Barnasants). Un àlbum sorgit de la tenebra que no s’hi recrea, sinó que s’aferra a les cançons per transcendir-la. «Vaig pensar que quan sortíssim del confinament no li podia explicar a la gent que havia estat trist, i això em va servir per centrar-me», reflexiona el trobador gadità. I, al cap i a la fi, si l’ésser humà ha arribat fins aquí, ¿com no ha de seguir?».
Obre l’àlbum la cançó Amor en la red, en la qual Ruibal no s’apunta a l’útil menyspreu als vincles virtuals: encara sort que hem disposat del WhatsApp o d’Instagram en aquests temps d’aïllament domiciliari, ve a dir-nos. «Abans em semblava una cursileria posar una emoticona amb el cor, i últimament m’he inflat a fer-ho», confessa el músic, per a qui «les xarxes són la nostra vacuna contra la soledat». Han quedat en evidència, afirma, «els pessimistes que deien que les tecnologies destruirien la comunicació sincera».
Poders curatius
A Física cuántica, Ruibal canta a l’amor «a nivell molecular», encaixant amb esportivitat que el sentiment es redueixi a una descàrrega elèctrica», i a Soy ese que cantaba arracona la melancolia pels concerts perduts i es posa pràctic apuntant al dia en què els escenaris s’obrin del tot: «Anda y cómprate una entrada / te invitamos al edén», demana. Hi ha una mirada a l’ofici i als «poders curatius» de versos i acords a Música en vena, on esmenta col·legues d’ahir i avui: Camarón, Ramones, Kiko Veneno... I Jorge Drexler, el nom del qual es cola també a Musa. «Perquè sempre l’he admirat, i perquè sempre té les muses amarrades al costat del llit».
El disc inclou la seva pròpia versió d’Intemperie, la peça que el 2020 va obtenir el Goya a la millor cançó original en la veu de Sílvia Pérez Cruz. El guardó va representar una cosa excitant i bonica», sense més conseqüències, apunta, si bé va orientar una relació amb el realitzador, Imanol Uribe, que té continuïtat, ja que Ruibal ha entregat una nova composició, La verdad quiere ser dicha, per a la seva pròxima pel·lícula, La mirada de Julia.
Tot i que lamenta viure «en un país que considera la cultura com una cosa supèrflua», no hi ha en aquest Ruibal signes d’enuig. Hi prevalen les pulsions amables, «evitant l’aspre», amb esclats d’un humor que associa l’estimat Javier Krahe, i certa aroma de família: producció del seu fill, Javi Ruibal, i el taloneig de la seva filla Lucía, fent-se notar en la (succinta) llista de crèdits. Tots dos l’acompanyen als seus recitals, assaborint «el gust de sortir junts a la carretera» i rendint homenatge, afegeix, a la pel·lícula de Fernando Fernán Gómez El viaje a ninguna parte. El clan parental «com a xarxa», donant-li «un significat més gran en aquests temps en què percebem el perill en les nostres vides».
El cantautor gadità posa llum i bon humor al temps pandèmic a ‘Ruibal’, un disc llibre fet en família, amb composicions de tacte acústic, entre les quals hi ha la seva pròpia versió de la guardonada ‘Intemperie’ (Goya 2020), que presenta al Teatre Joventut de l’Hospitalet.