La vida en una furgoneta

‘Nomadland’ Chloé Zhao (Estrena: 26/3/21)

Com a l’anterior pel·lícula de Chloé Zhao,

The rider, una de les grans sorpreses del cine independent nord-americà de l’últim lustre,

Nomadland està protagonitzada per actrius, actors i personatges reals que fan de si mateixos. La directora ha trobat en aquesta fórmula híbrida, que parteix tant d’alguns principis del neorealisme italià com de la dissolució totalment assimilada de les diferències entre ficció i documental, un estil propi ratificat, en el cas de

Nomadland, pel Lleó d’Or a la Mostra de Venècia.

Tot i que el pes del relat es concentra en un d’aquests personatges ficticis, el que encarna Frances McDormand, tots els que troba en el seu nòmada itinerari són els que realcen la història i enriqueixen l’experiència vital de la protagonista. En la confrontació de dos estils interpretatius tan diferents, el de la veterana actriu i el d’aquestes dones i homes que s’expressen mitjançant la seva vida a la carretera i que mai abans s’havien posat davant una càmera cinematogràfica, resideix un dels molts encerts del film.

A house is not a home, van escriure els baladistes Hal David i Burt Bacharah. Una casa no és (sempre) una llar. No ho és per la protagonista de Nomadland, que deixa enrere el lloc on va viure amb el seu marit difunt i, en plena recessió econòmica, viatja amb la seva furgoneta trobant feines eventuals aquí i allà. Cada parada, cada desplaçament i cada nova amistat són un món nou per descobrir. Especialment bonica és la relació amb una dona malalta de càncer que assegura haver tingut una vida feliç: ha anat en caiac i ha vist aurons i el reflex de les orenetes a l’aigua. Les coses senzilles.