La mala memòria
Quan José María Aznar va passar a ocupar el despatx presidencial de Génova, 13, es van distribuir sobresous de fins a 60.000 euros, que alguns beneficiaris han admès, encara que la cúpula d’aquella època no ho recordi.
«Fals de tota falsedat és una expressió vàlida en espanyol. Tot i que constitueix un pleonasme, és una fórmula procedent de la tradició hebrea, on es feien servir aquest tipus d’expressions redundants per insistir en un determinat concepte». Així responia la Real Academia Española, via Twitter, la consulta d’una ciutadana a la qual el modisme li semblava una contradicció. Dubtava de si la redundància sobre la mentida podia ser una veritat. Probablement la confonia que algunes vegades, no sempre, dues negacions afirmen. No era el cas.
«Fals de tota falsedat» va ser una de les respostes taxatives que Mariano Rajoy va donar al tribunal que dimecres el va interrogar com a testimoni al judici sobre la caixa b del PP. Una situació convertida en acusació envers la seva persona per part de Luis Bárcenas, que havia insistit que va ser el llavors líder popular qui va destruir a la màquina trituradora de papers del seu despatx la documentació que acreditava la doble comptabilitat, mentre l’extresorer se’n guardava una còpia comprometedora. Escena que Rajoy va definir de «delirant». Ho feia des de casa i sense mascareta.
El seu predecessor en els càrrecs, en canvi, va aparèixer també des del despatx del seu domicili, però amb antifaç perquè complia, va dir, amb les recomanacions de salut. I així va ser com qui havia desafiat anys abans l’autoritat de trànsit dient que ningú era qui per dir-li quantes copes de vi podia beure abans de conduir, ara es presentava submís a la normativa sanitària malgrat intervenir des de la soledat més estricta de la seva pròpia bombolla.
José María Aznar López (Madrid, 25 de febrer del 1953) va contestar des de la seva altivesa i prepotència habituals per la mateixa causa. «No en tinc ni la més remota idea» va ser la seva falca entre intents d’identificar els advocats que li preguntaven com si fossin enemics emmascarats. Tan combatiu va ser, que el magistrat el va cridar a l’ordre. I tot per negar la major, com havien fet els exsecretaris generals d’aquells dubtosos 18 anys. Des del 1990, que va ser quan, casualment, Aznar va passar a ocupar el despatx presidencial de Génova, 13. Un temps en què es van distribuir sobresous de fins a 60.000 euros que alguns beneficiaris han admès, encara que la cúpula d’aquella època no ho recordi perquè la memòria és fràgil i els comptes dels tresorers eren problema dels tresorers.
Al judici, Aznar va contestar des de la seva prepotència habitual per negar la major
No importa que hi hagi dues sentències (Audiència Nacional 2018 i Suprem 2020) que donin per fet que hi havia una caixa b. Tant és que alguns dels condemnats per la causa mare de la Gürtel desfilessin amb frac per El Escorial en el casament de la filla perquè, segons va dir després, hi anaven de part del nòvio. És irrellevant que l’expresident faltés a la veritat sobre els atemptats d’Atocha i que se sumés amb interès a propagar la mentida de les armes de destrucció massiva en mans de Saddam Hussein, reflectida a la foto de les Açores. Arxipèlag, per cert, que va suggerir ell mateix com a lloc de la cimera amb Blair i Bush ja que aquest la pretenia a les Bermudes. Paradís inapropiat per al llavors cap de Govern espanyol perquè tal nom, aquí, «va associat a una peça de vestir que no era la més adequada per a la gravetat del moment». Ho va escriure en un dels seus llibres. I es va quedar tan ample.
n