Capitalisme, cobdícia i vacunes
L’únic innocent que s’ha cregut la cançó del lliure mercat ha sigut la Comissió Europea, que va confiar en la cooperació entre aliats dins d’un estany ple de piranyes. Boris Johnson ha vacunat el 40% de la seva població mentre que la UE està encallada entorn del 15%.
Boris Johnson va assegurar en una reunió privada amb els seus diputats que l’èxit del Regne Unit en la vacunació es devia a una barreja de capitalisme i cobdícia. El primer ministre britànic, un dels impulsors del Brexit, presumia de les seves habilitats com a jugador de cartes. L’únic innocent que s’ha cregut la cançó del lliure mercat ha sigut la Comissió Europea, que va confiar en la cooperació entre aliats dins d’un estany carregat de piranyes.
Donald Trump va ser el més sincer, va deixar clares les seves prioritats des del principi. El seu únic pla era assegurar-se les dosis necessàries per vacunar tots els nord-americans abans de pensar en l’exportació. Joe Biden no ha variat el curs, forçant acords entre empreses rivals per produir milions de dosis. Als Estats Units, les exportacions de vacunes les decideix el Govern, no pas el mercat.
El Regne Unit s’ha assegurat el tracte prioritari d’AstraZeneca a les seves fàbriques d’Oxford i Staffordshire, i possiblement a d’altres dins de la UE. Londres i Brussel·les han invertit quantitats similars en la investigació i producció de les vacunes, però el resultat no és el mateix. Les xifres reals són difícils d’obtenir perquè les parts les consideren secretes.
La pàmfila Europa
Moltes de les dosis produïdes a Europa han acabat al Regne Unit. Cosa que no ha passat al revés. La pàmfila Europa ha permès la lliure exportació de vacunes sense imposar prioritats als contractes. Se sap que els britànics han vacunat el 40% de la seva població mentre que la UE està encallada entorn del 15%. El sorprenent és que quan la UE es planteja aplicar la fórmula amb «els europeus primer», el líder britànic els acusi de recórrer a receptes nacionalistes. Hi ha una campanya a la premsa sensacionalista britànica de to antieuropeu i xenòfob que fa servir el mateix motllo del Brexit. L’objectiu és «vendre» que la decisió de sortir de la UE va ser encertada, que «el Regne Unit ha recuperat la seva llibertat» (un dels lemes estrella del Brexit) i demostrar que sols funcionen millor que els buròcrates de Brussel·les. És com si encara estiguessin en campanya electoral; potser és així, però de la següent.
L’excap de la Comissió Europea, el luxemburguès Jean-Claude Juncker, va qualificar d’estúpida la guerra de vacunes amb Londres. Angela Merkel tampoc dona suport al bloqueig de les exportacions de les vacunes. Preguntat a The Guardian si hauria de dimitir la cap de la Comissió, l’alemanya Ursula von der Leyen, Juncker va dir que no perquè el fracàs era del conjunt dels països que integren la Unió Europea, que no van preveure la creació tan ràpida de les vacunes.
La guerra de descrèdit contra AstraZeneca, una multinacional britanicosueca, sense que existeixi una raó científica o mèdica de pes, podria ser la resposta, conscient o no, a la picardia excessiva del primer ministre britànic i la seva necessitat de refregar-la en prime time. Per part seva, els Estats Units intenten afavorir l’èxit de les vacunes made in USA, les de Moderna i Johnson (no s’ha de confondre amb el polític britànic), a més a més de la nordamericana Pfizer, que va de la mà de l’alemanya BioNTech.
Sputnik, enredada en la burocràcia
Vladímir Putin lluita per introduir la seva vacuna en un escenari complex. La Sputnik V vol ser l’ambaixadora de l’eficàcia de la ciència russa. Malgrat que la UE s’encalla amb les vacunes occidentals, no ha donat via lliure a l’Sputnik V, enredada en laberints burocràtics i polítics. Alguns dels països de l’Est, com Hongria, que van patir la presència dels carros de combat del Pacte de Varsòvia, ja l’han aprovat sense esperar al dictamen de la UE.
No només està en joc el prestigi, el poder mundial i els diners de les empreses, està en joc l’arrencada, el ritme i la profunditat d’una recuperació econòmica que determinarà quines seran les potències dominadores del món postpandèmic. Aquells que tenien greus anomalies estructurals, com ara Espanya, ho passaran pitjor. La nostra aposta per la modernitat del braç de la UE pot acabar malament malgrat els fons promesos. No existeix una cultura d’Estat. Prevalen les tribus p oli tic o empresarials que viuen del saqueig del públic en benefici privat.
Hi ha zones a Europa on no es van assentar els valors del capitalisme, un sistema que s’ha desenvolupat millor en països de cultura protestant. En ells, la feina no és un càstig sinó un mitjà per arribar a Déu. Es premia l’emprenedor. Per això, el fracàs no comporta una condemna social. Només són persones que necessiten més temps per tenir èxit. Aquí va descarrilar el progrés, però va triomfar la cobdícia.
Està en joc una recuperació que determinarà les potències del món postpandèmic