Humiliacions i imposicions
ERC i JxCat lluiten per lligar-se de mans mútuament, producte d’interminables picabaralles polítiques, mentre fora de la bombolla política un país sencer intenta sobreposar-se a una pandèmia i a una dura crisi econòmica que s’ha plantat a la porta de molt
La XIIIa legislatura catalana va camí de convertir-se en un estrepitós cop de gallet. La profecia no és una profecia, sinó una constatació i no té a veure que la investidura de Pere Aragonès tiri endavant el pròxim dimarts, durant les pròximes setmanes o que s’estavelli definitivament i, una vegada esgotat el termini de 60 dies, ens tornin a convocar a les urnes. Res de bo pot sortir d’un executiu parit amb els fòrceps de la vexació mútua entre els qui haurien d’acabar sent els seus integrants. I això és el que està sent la no-negociació entre ERC i JxCat: un capítol d’humiliacions i imposicions amb un país al fons que s’ha deixat l’11,4% del PIB el 2020 a causa de la Covid.
ERC no ha actuat amb la innocència pueril d’un nen amb dents de llet posant JxCat l’últim a la llista de les seves negociacions. Al contrari, els de Junqueras van treure els ullals el primer dia per mossegar la jugular dels junters. Que Pere Aragonès derrotés Carles Puigdemont a les urnes es va interpretar com la carta blanca que no era. La humiliació final va ser presentar l’acord amb la CUP sense haver avançat gairebé amb JxCat. Junqueras i Aragonès es van asseure a la taula a dinar en ordre invers. Van demanar les postres i, quan van preguntar pels segons i els primers, els xefs Carles Puigdemont i Jordi Sánchez els van dir que la cuina estava tancada. Així que de moment segueixen amb una gana canina.
De plantofades i cops de puny
JxCat havia rebut una plantofada i es va regirar amb cops de puny. Aragonès, humiliat al debat d’investidura i condicions de negociació inassumibles per a ERC. El candidat republicà es va despertar del somni de la victòria amb un cap de cavall entre els llençols i una noteta manuscrita enviada des de Waterloo: «No m’heu guanyat, hem empatat. No soc un cadàver polític en clau interna com preteneu i no portareu el país més a l’esquerra del que ja ho està sense el nostre permís. I si no voleu la nostra companyia, endavant, atreviu-vos amb altres majories. Us crucificarem des de l’oposició i en uns mesos sereu només cendra per als votants independentistes». És evident que més que futurs socis semblen púgils de boxa sense guants.
A les velles ferides encara per cicatritzar se’n sumen altres de noves. Així que, per fixar expectatives raonables, al màxim que poden aspirar és reeditar una petita guerra freda d’anar per casa. A les qüestions de gran fatxenderia–Consell de la República, data de caducitat de la negociació amb el Govern central si no dona resultats...–se sumen d’altres que fan menys soroll però que són decisives per a la negociació És el cas, per exemple, de qui manejaria, en aquest hipotètic Govern, la part autonòmica dels fons de recuperació assignats per la UE.
Equilibris d’ERC
ERC no es rendirà. L’oportunitat d’abandonar el seu paper de subalterns és ara i no volen deixar-la passar. Però s’ha de mesurar amb molt compte perquè qualsevol moviment amb JXCat pot provocar que trontolli el seu acord amb la CUP. A JxCat van forts. Manifesten obertament la seva predisposició a quedar-se fora del govern si no se cedeix davant les seves exigències, facilitant fins i tot que Aragonès sigui president però sense comptar amb ells a l’executiu.
Consideren, a més, que l’Estat donarà nous arguments que reforçaran la seva estratègia de confrontació sense treves ni dilacions i que el discurs contemporitzador d’ERC quedarà, per enèsima vegada, desacreditat per la realitat.
Els val com a exemple que el Tribunal de Comptes, acabats els treballs de fiscalització de les polítiques d’acció exterior de la Generalitat, tornarà de manera imminent a la càrrega exigint noves fiances milionàries a responsables polítics independentistes en actiu i també jubilats. JXCat ha traslladat a les negociacions la necessitat de pactar l’estratègia de resposta a aquesta qüestió per a quan es concreti el nom dels afectats i es materialitzi l’import de les fiances, que es preveuen bastant superiors a les decretades pel mateix tribunal per les despeses del 9-N (5,2 milions) o l’1-O (4,1 milions). Aquest assumpte es podria creuar amb les negociacions durant les pròximes setmanes si la investidura no es resol dimarts.
Tot i així, la lògica dels tribunals –acarnissament en alguns casos– no altera en absolut el substantiu: l’afany etern d’ERC i JxCat de lligar-se de mans un a l’altre. Mentrestant, el país intenta sobreposar-se a una pandèmia i a una crisi econòmica que ha portat la carestia fins a la porta de moltes cases.