Testimoni d’un policia

A l’escala de veïns on vaig créixer, en un barri obrer de Barcelona, hi vivia un gris. Un agent de la Policia Armada del franquisme. Era un home alt, de cabells canosos malgrat la seva joventut i molt reservat.

Els veïns, tots treballadors joves, molts d’ells antifranquistes i alguns militants clandestins, no es portaven amb el gris. Durant la meva adolescència, solia imaginar-me’l amb ràbia donant cops de porra a les manifestacions o plantofades en un calabós de Via Laietana. En realitat, mai vaig saber quina era la feina concreta del policia de la meva escala.

Molts anys més tard, vaig tenir una notícia del gris. La gran nevada del Nadal del 1962 va agafar el meu pare al llit amb una febre altíssima. Vivíem en un pis minúscul però amb una gran terrassa. Aquesta es va curullar de neu fins al tall de la barana i amenaçava d’enfonsar-se. El primer veí que va arribar amb una pala per ajudar a treure la neu, recordava el meu pare, va ser el policia. Això no va canviar les coses. Els veïns vam seguir sense portar-nos bé amb ell.

Les idees preconcebudes, sota la seva aparent solidesa, indueixen en ocasions al desconcert. Unes vegades, incomoden; d’altres, confonen; en algunes altres, traeixen.

El 2010 o el 2011 vaig conèixer un altre policia, un mosso, que em va descol·locar. La companya del diari que cobria els successos me’l va presentar en un dinar. Al sortir del restaurant, el mosso es va oferir a acostarnos a la redacció. A l’asseure’m al seu cotxe, vaig haver d’apartar un cedé del seient: Unicornio, de Silvio Rodríguez. «Mi unicornio azul / ayer se me perdió...» Ai, les idees preconcebudes. La situació em va alegrar. Sentir aquella cançó en aquell cotxe em va semblar una metàfora de la transformació del país.

Dos o tres anys després vaig tornar a veure el policia del cedé. S’esforçava a desacreditar els testimonis de la mort d’un ciutadà colpejat en ple carrer per una patrulla dels Mossos. Més endavant, el 2017, el mateix mosso, uniforme, galons màxims i arma al cinyell, va comparèixer en una roda de premsa i va assenyalar amenaçadorament dos periodistes d’aquest diari per haver publicat una informació pel que sembla inconvenient per al Govern català i la seva policia. Com poden arribar a enredar les idees preconcebudes.

Aquesta setmana, un altre policia ha testificat al Congrés. Un testimoni inquietant. Manuel Morocho, l’agent que va investigar la trama Gürtel i la caixa b del PP, ha relatat les traves que va oposar a la seva feina la cúpula policial de l’Executiu de Rajoy. Fastiguejat i impotent, va acabar abandonant la brigada anticorrupció per una destinació insípida al lloc fronterer de Canfranc. Amb tot, el més greu és que el relat de Morocho no se circumscriu al passat: denuncia que les coses segueixen més o menys igual amb el Govern de Sánchez.

Les idees preconcebudes tenen una capacitat d’enredar infinita. Ni les suposicions ni les lògiques aparents tenen valor; només expliquen els fets. Davant una denúncia de tal pes i importància (els llops cuidant-se dels bens) només hi ha una resposta possible, i urgent: investigar i, en el seu cas, depurar la cúpula policial.

Només hi ha una resposta: investigar i, en el seu cas, depurar la cúpula policial