Una exigència inacceptable
Aragonès no pot cedir davant el despropòsit d’externalitzar al Consell per la República la tutela i direcció de l’estratègia política de la Generalitat
La investidura de Pere Aragonès està en punt mort. Molt haurien de canviar les coses perquè dimarts que ve el sentit de les votacions sigui diferent del de divendres passat i JxCat faciliti amb els seus vots la conversió del líder republicà en president de la Generalitat.
S’imposen diverses reflexions sense matisos perquè, tot i que la teatralització en la qual viu la bombolla política intenti distreure la realitat, la situació social i econòmica de Catalunya és de la màxima gravetat a causa de la pandèmia i les seves conseqüències econòmiques i socials.
La primera consideració és d’ordre purament democràtic. L’exigència de JxCat d’externalitzar al Consell per la República, un òrgan privat situat fora de l’entramat institucional, la tutela i direcció de l’estratègia política de la Generalitat, és inacceptable des de qualsevol òptica democràtica. JxCat depassa, amb aquesta exigència que s’utilitza formalment com a escull principal per brindar el seu suport a Pere Aragonès, les línies vermelles que marquen la frontera del joc democràtic i se situa de ple en un pla il·liberal sens dubte inadmissible.
En la mesura que ERC vulgui fer creïble el seu compromís de governar pensant en tot Catalunya i no únicament en els independentistes, tal com Pere Aragonès va insistir en el seu discurs de divendres, no pot cedir davant tal despropòsit.
La legitimitat dels nostres representants emana del vot de tots els catalans i catalanes que van anar a les urnes el 14-F passat. Aquests comicis no eren per traspassar poders al Consell per la República ni per donar carta blanca a ningú per actuar fora de les institucions legalment constituïdes. Estem davant d’una simple qüestió de respecte als principis bàsics de la democràcia que JxCat sembla haver oblidat. Cal exigir a Pere Aragonès que es mantingui ferm en aquesta qüestió i no es presti a participar en el segrest de la Generalitat que es pretén.
La segona reflexió té a veure amb les divergències entre ERC i JxCat pel repartiment de poder si finalment arriben a un acord. En aquest punt, la política catalana no és diferent de la de qualsevol altre país a l’hora de tancar un pacte de Govern que impliqui diverses forces polítiques. No obstant, la situació pandèmica i les seves conseqüències haurien d’empènyer els partits a una diligència més gran i rapidesa en la concreció d’aquests aspectes.
Els ciutadans no mereixen, després d’un any llarg de convivència amb la Covid-19 i els múltiples sacrificis que se’ls ha exigit, que el politiqueig es mostri amb tanta impudícia. Insistim, no és un fet diferencial –només cal mirar a Madrid–, però això no és obstacle per efectuar una crida a la responsabilitat a la classe política catalana.
Finalment, lamentablement cal anotar també que tots els indicis apunten que en cas de concretarse un acord entre ERC i JxCat, el govern resultant patirà molts dels greus problemes que van ser un llast en l’anterior, nascuts de la desconfiança, si no aversió, entre els seus integrants.
És una pèssima notícia, ja que serà el pròxim executiu el que s’haurà d’implicar en la gestió dels fons de recuperació de la UE negociant des d’una posició de solvència amb el Govern espanyol. Lamentablement, per a aquesta última qüestió no s’endevina cap solució possible, ja que ERC i JxCat s’han entossudit a deixar clar en els últims dies que lluny de fer les paus se suporten menys que mai.