Lliçons d’Obama
Algunes de les situacions que explica a les seves memòries, ‘Una tierra prometida’, es poden traslladar al nostre país
Al primer volum de les seves interessantíssimes memòries, Una tierra prometida (Debate, 2020), Barack Obama repassa temes com la presa de decisions d’un president, la qüestió racial, les campanyes electorals, les seves relacions amb els militars i amb altres dirigents, la política exterior, la moralitat de les guerres, la reforma sanitària o la Gran Recessió i reflexiona sobre la democràcia.
Una democràcia que ja en l’època que l’expresident aborda (2008-2011) estava dominada per la polarització, és a dir, que no ha sigut Donald Trump qui ha inventat la crispació i la divisió del país, sinó que la fractura ve d’abans, almenys del Tea Party i de la deriva del Partit Republicà cap a posicions que desborden el conservadorisme clàssic i s’internen pel túnel de les fake news i la mentida com a arma política. Obama s’adona que els mítings de Sarah Palin –el més semblant que hi ha hagut a Isabel Díaz Ayuso, igual d’ignorant i atrevida– i del Tea Party colonitzaven el Partit Republicà: «Una reacció emocional, gairebé visceral a la meva presidència, independent de les diferències polítiques o ideològiques que poguessin existir. Era com si la meva mera presència a la Casa Blanca hagués desencadenat un pànic molt arrelat, la sensació que s’havia pertorbat l’ordre natural de les coses», escriu. I al llegir-ho no podem deixar de pensar com aquests mateixos sentiments es poden apreciar també a aquesta banda de l’Atlàntic, en la política espanyola, sense anar més lluny.
Tot i que ningú ha superat Trump en mentides, les fake news ja existien abans, a propòsit, per exemple, de la reforma sanitària d’Obama, a qui es comparava amb diversos animals i amb Hitler i se’l representava vestit com un bruixot africà amb un os al nas. «Abundaven les teories conspiradores: s’afirmava, per exemple, que el meu projecte de llei d’atenció sanitària establiria equips de la mort per avaluar si les persones mereixien tractament o no (...); o que beneficiaria els immigrants il·legals», escriu Obama. ¿No recorda això algunes coses que escoltem per aquí quan es debat sobre l’eutanàsia o la immigració?
De la desqualificació no se’n deslliurava ni la política exterior.
Al contrari, era utilitzada com a arma de política interior: «Una victòria política a l’estranger (...) podia convertir-se en una derrota (...); uns missatges que feien prosperar els nostres interessos i ajudaven a generar entesa a l’estranger ara podien comportar tota una multitud de mals de cap polítics a casa», assenyala Obama. La translació al que succeeix amb la política exterior d’Espanya segons qui l’examina és clara. El PP i els seus mitjans minimitzen i ridiculitzen els èxits a l’exterior si el protagonista és Pedro Sánchez, i viceversa.
El Partit Republicà i els seus mitjans fomentaven el relat de nosaltres i ells amb aquest raonament: «El Govern estava desposseint dels diners, l’ocupació, les places universitàries i l’estatus a les persones com nosaltres, que se l’havien guanyat gràcies al seu ardu esforç, per donar-ho tot a gent com ells: els que no compartien els nostres valors ni s’esforçaven tant com nosaltres», descriu Obama. ¿Qui pot negar que la perversa divisió entre nosaltres i ells és present en tota la política espanyola i específicament en la catalana?
La negació de l’altre, el menyspreu i l’acarnissament amb qui abandona la trinxera són característiques d’aquesta política. Obama explica el cas de Charlie Crist, governador de Florida, un republicà moderat que va acceptar presentar-lo en un acte i va recolzar el pla de recuperació econòmica en la Gran Recessió posant la gent per davant dels interessos del partit. El president el va abraçar i li va donar un copet a l’esquena.
«Pobre Charlie. ¿Com havia de saber que aquell gest de dos segons acabaria sent un petó de la mort en termes polítics per a ell?», es pregunta Obama, que relata com la foto de l’abraçada va proliferar en els mitjans conservadors i «en qüestió de mesos Crist va passar de ser una estrella republicana a un pària», va haver de presentar-se al Senat com a independent, va ser derrotat i només va poder tornar a la política canviant de partit. Conclusió: «Si coopereu amb l’Administració Obama, ateniu-vos a les conseqüències».
PnLa divisió entre ‘nosaltres’ i ‘ells’ és moneda corrent en la política catalana