Morir sense una abraçada

Fa uns dies vaig recollir les coses de la meva germana que quedaven a la residència on va viure durant els tres últims anys, un centre per a discapacitats físics a Badalona. Eren efectes personals que per a la majoria de persones no tindrien cap valor, però que la van acompanyar durant aquell temps. Fotos de la seva vida anterior a la de resident, la part més activa i feliç de la seva vida. Jocs de taula, quaderns de sopes de lletres, d’activitats mentals, d’operacions matemàtiques, estoigs amb portallapis i colors, una tauleta amb jocs individuals... Aquests han sigut els seus acompanyants durant la major part del dia l’últim any, aquestes activitats en solitari, o amb la companyia puntual d’alguna de les cuidadores que robava una mica de temps a les seves altres tasques per compartir-lo amb ella.

Després de mesos de confinaments, aïllaments i renúncies a visites de família, amics i activitats externes, va morir en solitari el 22 de gener en una habitació freda d’hospital. La Covid va poder amb ella, fins i tot després d’haver rebut la primera dosi de vacuna. ¡No va poder tenir pitjor sort! La seva motivació principal era estar en companyia d’amics i família, però se’n va anar sense haver rebut ni un petó, ni una abraçada durant gairebé un any. Ara em queda revisar tots aquests objectes i guardar aquells que puguin tenir algun valor material o sentimental i tirar o donar la resta. Tasca trista, però per sort la seva cadira de rodes, gairebé nova, ja la utilitza una altra persona que la necessitava.

Per al record dels que se’n van ens queden aquests objectes simples, aquestes petites coses que han conformat el seu univers, algunes de les quals ens continuaran acompanyant. També ens queden les experiències, aprenentatges i emocions dels moments viscuts conjuntament.