Sense llar

La creació d’un sindicat de persones sense llar a Barcelona és una molt mala notícia. Quan es crea un sindicat sol ser perquè els drets d’un col·lectiu estan fortament amenaçats. La ciutat on s’ha constituït aquest sindicat no és al tercer món. És la mateixa on fa tres anys les persones sense llar van acampar a la plaça de Catalunya sense obtenir solucions per part d’institucions públiques.

A Barcelona hi ha comptabilitzades unes 4.700 persones sense llar, la xifra més gran d’Espanya, malgrat que l’ajuntament presumeix d’haver reduït el seu deute públic. Des del 2015 fins avui el nombre de persones sense llar s’ha incrementat en 2.000 persones, i s’ha superat la xifra de diversos centenars de morts des d’aleshores malgrat que només es vol comptar els que moren al carrer. És a dir, si la recullen a la via pública i mor a l’hospital, ja no la compten com a persona sense llar morta a la intempèrie, tot i que Serveis Socials la tingui ubicada en indigència durant anys, al·legant una suposada llibertat, la qual es restringeix a l’elecció de la xarxa de caixers automàtics de la ciutat o llocs al ras on dormir.

Aquest fenomen del sindicat es produeix en un eix de coordenades. D’una banda, la privatització de serveis socials per part de l’ajuntament i la Generalitat. Per un altre, un diputat del Congrés a Madrid menyspreant la salut mental arran d’una intervenció d’un altre diputat a qui li deia «ves-te’n al metge» quan es demanava al Govern més interès en els serveis sanitaris per aquestes patologies. Els defensors del poble autonòmic i estatal tampoc estan vetllant pels drets d’aquestes persones, i amb això s’abunda en aquesta greu situació.